El pont de ferro
Repte viual 366 El pont Eiffel
dins Relats en català
Seguint el poema de l'Helena
Sento encara les passes, de tots:
dels que no van gosar passar,
dels que van passar massa de pressa,
gairebé sense mirar,
dels que de cada passa en van fer
un passeig i un plaer per als ulls.
I la intempèrie continua arreu
per als uns i per als altres.
Tot esperant que alguna profunditat de l'ànima
o bé algun cau acollidor al final de tot
pugui aixoplugar-nos uns instants.
Tots cerquem aquest aixopluc, encara que sigui per uns instants, per protegir-nos de tanta fredor.
ResponEliminaUna mica trist el teu poema, tot i tenir l'esperança... que mai es perd.
Aferradetes, preciosa.
Sempre esperem trobar algun aixopluc, perquè aquest món és molt complicat.
EliminaAferradetes, preciosa.
Sentir "les passes dels que no van gosar passar".
ResponEliminaAmn la poesia fas miracles, Carme.
De vegades són les que se senten més… la vida és plena de paradoxes.
EliminaM'han agradat molt les teves paraules, Carme. Em fa pensar en totes les petjades que deixem, cadascú amb el seu ritme. Al final tots busquem un petit aixopluc on descansar.
ResponEliminaUna abraçada.
Moltes gràcies, Jordi!
EliminaUn aixopluc sempre és necessari.
Una abraçada.