Home i arbre
M'agrada fer caminades sol. Tot sovint ressegueixo algun GR.
Per aquí mateix, per la costa, hi passa el GR92.
Em llevo aviat i me n'hi vaig. Aprofito sempre els moments més tranquils i de menys calor.
Els meus pensaments van i venen alternativament, del paisatge cap a mi mateix, del mar cap als meus records, de l'airet tan agradable cap als meus projectes. Porto sempre música que m'acompanya en tot moment. Per això m'agrada anar sol, per a poder donar via lliure al meu cap de pensar en allò que em ve més de gust.
Veig aquest pi, vora el penya-segat i m'hi aturo. Em veig una mica com ell, mig abocat al mar, ben arrelat a terra, algunes branques toquen els arbres veïns del bosc i fa una ombra acollidora. M'hi assec. I aleshores per uns llargs minuts penso en ella. No sé si és la meva ànima bessona, no sé d'on l'he treta ni d'on ha sortit, sé que penso sovint en les nostres trobades, les nostres estones, que tan curtes i llunyanes com són, omplen alguns buits que abans jo ni sabia que tenia.
Abocat al mar, però arrelat a terra. No està gens malament, una mica a mig camí del seny i la rauxa que diuen que ens caracteritza...
ResponEliminaAbraçades!
PS: Van molt bé aquesta mena de caminades en solitud que permeten, a més de fer una estona d'esport, també deixar anar el cervell i esbandir cabòries. Per alguna cosa diuen que el "corpore sano" necessita una "mens sana", tan important és l'un com l'altra.