Sola

S'ha quedat sola vora el camí vell…

No queda ningú que recordi l'esforç de construir-la.

Ningú que expliqui la il·lusió que li feia a ella, tenir els balcons, com si fos una casa alta i de ciutat.

S'han perdut els noms amb què s'anomenaven els qui l'havien habitat per quatre generacions.

Però està dempeus, per nodrir de somnis i de contes tots aquells que se la miren:

Una vegada hi havia un nen que es deia Miquel i que va nèixer en aquesta casa. Els seu pare era pagès i la seva mare també i el duia lligat a l'esquena mentre anava a portar el dinar al pare, allà al tros.  Uns anys més tard, la mare el deixava sortir al balcó per veure el pare com arribava del camp, just abans de fer- se fosc.

I encara més endavant, ell sol anava aportar el dinar al pare i ben aviat el va ajudar a les tasques del camp.

Quan en Miquel es va fer gran i es va casar amb la Cecília, els van deixar l'habitaciò de dalt de tot, sota teulada… no tenien balcó, però hi guardaven tots els somnis, tots a punt per a la tercera generació.