La placeta


Era una ciutat petita, però prou gran perquè no es conegués tothom. 

L'Elvira tenia una feina de responsabilitat. Havia d'estar molt atenta a tot i li calia tenir molta memòria. Li agradava preservar la seva privacitat i no acostumava mai a donar ni la seva adreça ni a dir el seu lloc de treball. I vivia sola en una placeta tranquil·la.

Un dia, però  es va adonar que en baixar del tramvia,  hi havia un noi que la seguia.  A una certa distància, però  estava segura que la seguia.  En lloc d'anar cap a la feina, va anar cap a un carrer del centre on hi havia més cases de pisos i va entrar en una casa qualsevol i va pujar fins a l'últim pis.  Es va quedar en silenci i va escoltar bé per veure si se sentia que algú pugés les escales.  Va sentir unes passes i  quan ja creia que ella mateixa s'havia ficat en una trampa sense sortida,  es va adonar que no era ell, sino una senyora jove que li va preguntar què hi feia allà a la porta de casa seva i si buscava algú.  A l'Elvira no se li va acudir res millor que dir que sí,  que buscava Elvira Hombravella, el seu nom.  Quan li va dir que s'equivocava que allà no hi vivia ningú amb aquell nom,  va sortir al carrer,  espantada,  però el seu seguidor ja no hi era.

Va anar a la feina i es va proposar, o  canviar de tramvia o anar a peu, per no tornar-lo a trobar...

Però l'endemà,  tot just sortir de la placeta i anar cap al carrer principal,  allà  tornava a haver-hi el mateix noi. No va voler esperar el tramvia  va començar a caminar ràpidament fins que va veure un taxi i el va cridar...  per segon cop  va aconseguir escapolir-se.

...  continuarà...

Comentaris

  1. A veure on ens porta aquest joc de cuit i amagar. No crec que la Matilde ho pugui aguantar gaire més.

    Moltes ganes de saber com continua la història. Abraçades!!

    ResponElimina
  2. Vaya... Elvira, me gusta ese nombre, siempre me gusto, hasta una vez me enamore de una Elvira.

    Un abrazo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. En honor teu, doncs, quedarà Elvira, i resoldré la confusió de noms que m'he fet...
      Una abraçada.

      Elimina
  3. M'he fet un embolic, com és diu la noia Elvira o Matilde?
    Una història d'intriga i misteri que m'agradarà saber com acaba. ;-)

    Com m'agraden aquestes portes velles!

    Aferradetes, preciosa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No és pas que tu t'hagis fet un embolic, sinó que l'embolic me l'he fet jo. Vaig pensar en aquests dos noms i no em vaig recordar que ja l'havia triat a les primeres línies i el vaig tornar a triar (però l'altre) més endavant. Ja està arreglat. Moltes gràcies, Paula!

      Aferradetes, bonica.

      Elimina
  4. Doncs mira que jo que em pensava que el nom doble era part del misteri. Estava convençut que feia servir Elvira de la mateixa manera que no vol donar l'adreça o explicar de què treballa, però que amb els nervis de la situació se li escapa el seu nom real, Matilde Hombravella (Déu n'hi do el cognom, per cert), quan ha de donar una excusa per explicar que fa en aquell replà.

    Ja he vist que no, que només és que tinc massa imaginació... :-D

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, per la teva explicació, m'encanta que l'hagis fet, ja que m'havia quedat amb ganes de saber de quina manera ho havies interpretat tu. Un cop he llegit el comentari de la Paula, jo donava per descomptat que a tu tampoc no t'hauria passat per alt i se'm feia estrany que no diguessis res.

      Per cert, que no m'he inventat el cognom, conec una família que es diu així.

      Certament d'imaginació no t'en falta, Mc... m'ha semblat mot divertida la teva manera de veure-ho i no hauria estat cap mala idea això de no voler donar ni l'adreça ni el nom i fer-ne servir un de fals... però tampoc s'adiu gaire amb la meva història que és molt més simple que tot això.

      Una abraçada riallera.

      Elimina
  5. De moment la fotografia no s'escau gaire a la ciutat on passa la història!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Per què no? a l'època de l'Elvira, hi havia portes i placetes com aquesta fins i tot a les ciutats.

      Elimina
  6. A Sants també en tenim, com a mínim, una de placeta.
    On va néixer ma mare. Aleshores s'anomenava plaça Màlaga i tothom en deia la placeta o la plaça de l'Església.
    Actualment es diu plaça Bonet i Muixí, i els santsencs "intics" en seguim dient la Placeta.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

El meu blog dels pobles

Entrades populars