Cova de llum
Una vegada hi havia una estrella que va caure allà a la muntanya. Com que tenia por que algú l'agafés i se la volgués quedar, va pensar en amagar-se en una cova ben fosca. Però amb ella a dins, aquella cova tan fosca va quedar il·luminada i va ser la seva pròpia llum la que la va amagar. Enlluernava tant que ningú sabia d'on sortia la claror. Ningú la podia prendre.
Que una estrella s'amagui en la foscor no només és impossible sinó que crec que també hauria estat contraproduent. Quan algú està fet per fer llum, per sortir-se'n el que ha de fer és enlluernar com acaba descobrint la teva protagonista. Anar en contra de la naturalesa de cadascú, mai és una bona solució.
ResponEliminaAbraçades!!
Sí, una estrella mai no pot amagar-se en cap foscor.
EliminaEnlluerna i està ben segura.
Abraçades.
Anant a la cova, el que va fer va ser descobrir-se a si mateixa, repartint llum per a tothom sense ser de ningú.
ResponEliminaAferradetes, preciosa.
Doncs sembla que s'hi va trobar bé, il·luminant la cova i més enllà de la cova.
EliminaAferradetes, nina!
La relació del que dius amb el que és la poesia a mi em semblen tan evidents com la llum d'aquesta estrella. Molt bon relat, pel que denota i pel que connota. La poesia t'amaga, però alhora et fa sortir a la superfície.
ResponEliminaDoncs sí, m'afalaga i m'agrada molt la teva interpretació. Gràcies, Helena.
EliminaUn quadre molt bonic. Diferent dels dibuixos o aquarel·les que acostumes a penjar en aquesta col·lecció de moments.
ResponEliminaI el conte breu, molt poètic. Això sí que és en la teva línia.
Un dia em va donar per escampar colors sense cap forma.
EliminaEn vaig fer tres o quatr, ja els veureu... i aquí tot s'aprofita!
😂🤣
Gràcies, Xavier!
Maravilloso, porque con esos colores aun nos haces entrar más si cabe en la tripa de la montaña.
ResponEliminaAbrazo.
Vigila que no et cremis!
EliminaUna abraçada