Un moment per recordar, a Taradell. Al Pla de Penedes.
Taradell. Pla de Penedes.
Era un capvespre llarg d'una tardor a punt d'acabar-se, tot just s'acabava el pitjor temps del malson de la pandèmia i encara faltava molt per a la normalitat.
Buscàvem un safareig desconegut en aquesta plana.
El Pirineu ja era ben nevat i un agradable silenci ens va permetre sentir el so de l'aigua.
A vegades els indrets ens enamoren. Una barreja de circumstàncies: una de les primeres sortides, el pla, la masia, el safareig, el capvespre, fins i tot el gos silenciós... fan que quatre anys després, encara busqui les fotografies per mirar-me-les una vegada més.
No hi he tornat, qui sap si deu haver canviat gaire...
Food for (re)thought. Thank you, Carme.
ResponEliminaPersonally, I have not experienced the restrictions associated with the pandemic as a nightmare. ... But now that I've read what you've written, I've reviewed those months.
Above all, I was glad that I had been able in 2019 to enjoy the first four months in Spain. It wouldn't have been possible a year later.
Feel yourself hugged, grandma in spe. ;-)
A vegades va bé de recordar moments especials.
EliminaEl malson (per a mi) no eren pas les restriccions. Jo vaig estar molt bé a casa, (el lloc on visc, no agobiava gens), sinó la malaltia, les morts, el patiment, persones conegudes que ho passaven molt malament.
Una abraçada de tornada, Sean! Moltes gràcies.
Recordem aquell instant atrapat a la fotografia tal com el vam viure, però és cert que mentrestant la vida ha anat fent camí i no seria estrany que si hi tornéssim hi trobéssim algunes (o moltes) diferències. Si això passa, és qüestió de fer-ne una altra foto per poder recordar també aquest nou instant viscut. ;-)
ResponEliminaBon cap de setmana!!
Sí senyor, sempre, sempre (amb canvis exteriors, o no) l'altre moment seria això : un altre moment, diferent i possiblemnent també digne de ser guardat.
EliminaBon diumenge, Mc!
El lloc no sabem si ha canviat. Nosaltres els supervivents hem canvia després de la pandèmia.
ResponEliminaI tant que sí, Xavier!
EliminaSobretot per les pèrdues més properes, que ens ho fan viure tot ben diferent.
Esperemos que no. Que así esta muy bonito.
ResponEliminaBesos
A mi també m'agradaria que es quedés així, tal com estava.
EliminaUna abraçada.
Potser sigui això, aquesta barreja misteriosa que ens faci enamorar-nos d'un lloc, com també ho fem de les persones...
ResponEliminaM'encanta aquest safareig i tot l'entorn.
Aferradetes ben dolces, nina.
Sí! Molt bona comparació, sempre és un conjunt de coses o de situacions que ens enamoren. Potser el mateix lloc en una altra hora o un altre dia no m'hauria fet el mateix efecte.
EliminaAferradetes, preciosa.
El confinament va ser dur, però ara que tinc la ròtula trencada ho passo molt pitjor.
ResponEliminaJo no ho vaig passar malament pel confinament, gens, sinó per les notícies dels malalts i morts més o menys coneguts i per la sensació de fragilitat de tot plegat.
EliminaQuan tenim un problema important de salut, ho passem malament, Helena. S'entén molt bé.
D’un temps passat,
ResponEliminasortint d’una por malaltissa,
trobo en una llarga passejada,
una basa, una pica, gran.
De remor gairebé callat
com el món que l’envolta,
com en aquell moment l’univers.
Respiro fort,
fins omplir d’aquell aire els pulmons,
com si en fos part del que veig.
Fins ara en tenia por de respirar així.
La muntanya, la soledat,
el lloc aïllat m’enamora a l’instant.
M’assec ben a la bora de la bassa
i penso ai alguna vegada,
en algun temps,
algú l’aprofità per rentar roba
i amb els possibles veïns fer safareig.
Ho deixo estar per un moment
i cloent els ulls,
descanso en aquella pau silent
que l’aigua li posa una lleugera melodia
i m’adorm caient en els braços
d’un déu infant que te cura de mi.
Moltes gràcies per d’escriure el moment amb els teus versos.
EliminaNo recordo si he deixat comentari en aquesta entrada, Carme, pots mirar-ho?
ResponEliminaSí, si que en vas deixat, Helena!
Elimina