Relleu o dibuix sobre metall
Preciós plafó metàl·lic gravat amb relleu del conjunt monumental de Sant Martí Sarroca.
Està col·locat allà, in situ, a sol i serena. De moment es manté en molt bon estat.
Per més dura que se'ns hagi fet la pell,
encara que les cicatrius siguin profundes
i dibuixin les històries més antigues;
tenim el sol i els núvols,
el fred i la calor,
la pluja, la pedregada, la neu i el vent...
i el temps, i el temps,
que lentament ho va esborrant.
Et surten uns poemes molt macos, darrerament, amb molt de sentiment.
ResponEliminaMoltes gràcies, Helena!
EliminaQuè faríem sense ells?...
ResponEliminaPreciós el teu poema i molt curiós aquest gravat.
Aferradetes, preciosa.
Ens donen vida, a vegades a favor i avegades en contra, hi ha temporals que costen de pair.
EliminaAferradetes, bonica!
Diuen que el temps ho cura tot, però jo no n'estic del tot d'acord; potser seria més correcte dir que ho amoroseix, que (com dèiem l'altre dia) ens permet veure les coses des de la distància que ens dona l'experiència i això fa que aquestes 'cicatrius' no ens semblin, a la llarga, tan profundes.
ResponEliminaAra bé, per molt profundes que siguin aquestes cicatrius metafòriques, admeto que sens dubte s'esborraran més de pressa que les reals que l'artista li va fer a aquesta placa de metall que, per molt que estigui a sol i serena, segur que es mantindran anys i panys. ;-)
Bon cap de setmana. Abraçades!!
Jo tampoc estic d'acord en que el temps ho cura tot. Ens curem nosaltres, si fem l'esforç (aquest que dèiem) de saber mirar des d'un altre punt de vista, el que ens dóna la distància i l'experiència i sobretot les ganes d'estar bé. Hi ha persones que no es curen per més temps que faci, passen els anys i encara viuen amb la mateixa intensitat (o quasi) les ferides que van rebre. El temps és el vehicle necessari per a curar-nos, però ell sol no fa quasi res, som nosaltres els que ho fem (o no).
EliminaAquest ferro rovellat, tens raó, té una gran resistència a la intempèrie, segur que durarà moltíssim.
Bon diumenge, Mc! Abraçades.
L'atzar farà que, aquest gravat, duri més o menys. L'atzar de la intempèrie o l'atzar de si passa per aquí algun incívic.
ResponEliminaJa tens prou raó, anant pel món es troben molts plafons, de tot tipus, fets malbé expressament: guixats, pintats fins a deixar-los il·legibles. O arrencades les capes que duen la informació.
EliminaSerà el cos
ResponEliminaqui marqui la duresa
que el mantindrà
o no en la batalla
on constantment
hi participem.
Pergamí
de velles histories
que altres escriuen
per nosaltres
i ens atorguen personatges
que gairebé sempre
no som nosaltres.
Quina serà la matèria
que ens esborrarà
la relació
entre la pell i els fets?
No sé pas si s'esborrarà mai, aqeusta relació entre la pell i els fets. Al final tot ho sentim corporalment.
Elimina
ResponEliminael tiempo impasible, y nosotros viendo como la línea hacia adelante es cada vez más corta y hacia tras casi invisible su principio.
Un abrazo.
Doncs, sí és així mateix... cada vegada estem més avançats en aquesta línia finita.
EliminaUna abraçada.