Hivern
Fotografia feta ja fa uns anyets a Bordeus
Imagino un futur
de pas decidit i paraigües vermell.
A mig camí, entre feliç i nostàlgic.
Per construir-lo,
per fer-lo realitat.
El vull.
I a dins de mi
el pas es fa vacil·lant
(no, no, no, no és això)
i el paraigües perd color
(casumdena!).
Torno a començar:
Imagino un futur
de pas decidit i paraigües vermell.
Feliç i brillant, per construir-lo.
La realitat insisteix a demostrar-nos que imaginar allò que volem no és suficient per aconseguir-ho, però també és ben real que sense imaginar-ho primer segur que no aconseguirem mai res. Desitjar un futur millor és el primer pas per començar a fer allò que cal per assolir-lo.
ResponEliminaI, com que les coses no estan per rebutjar qualsevol ajuda en aquest sentit (fins i tot la més màgica), avui és una diada molt adient per expressar aquests desitjos. Bon dia de Reis a tothom!
I tant, Mc! Si no sabem com ha de ser una casa, un objecte, una vida, no podem començar a construir-lo, primer hem de saber com voldríem que fos.
EliminaA veure... què poden fer aquests Mags d'Orient per a nosaltres...
Una abraçada.
Imaginar i desitjar està a les mans de tothom, aconseguir-ho ja no depèn només de nosaltres. He, he, he... m'has tret un somriure amb les teves rectificacions!.
ResponEliminaLa foto és molt bonica, nina.
Aferradetes i bons Reis!.
És que a vegades nosaltes mateixos ens boicotegem, he, he, he... i comencem a abaratir els somnis. Però és cert que no pas tot, ni de bon tros, depèn de nosaltres.
EliminaMoltes gràcies, bonica.
Aferradetes!
Vamos muy tocados de tiempo, pero no hay que perder nunca la esperanza
ResponEliminaSí, sí, anem justos de temps... per això no podem despistar-nos ni una mica.
EliminaToca persistir i insistir-hi, no val deixar-ho córrer !.
ResponEliminaSalut ;)
Constància i perseverància! No val deixar-ho córrer!
EliminaSalut, Artur!
Sembla que l'aigua, tímidament, ens visita.
ResponEliminaL'esperm amb paraigues vermells, grocs, negres, verdes, marrons o blaus. I amb tots els estampats possibles.
Molt tímidament, encara... a veure si continua...
EliminaAlcen els arbres nus
ResponEliminaels dits de les seves branques al cel,
per avisar a la resta del món
que estàs arribant.
Amagada sota un paraigües d
els mateix color que el abric,
camines lentament
per apropar-te al futur.
T’imagino xopa del costat contrari
d’on dus el paraigües,
i les sabates molles
per l’aigua del terra.
Camines pensant, o...
sense pensar,
perquè el camí te’l saps tant dins
que no cal fixar la direcció
del pensament.
És l’hivern,
fa fred i estranyament plou,
però en el teu cor ja floreix
de nou la primavera,
una primavera que no marxarà mai,
perquè saps on vas
i que hi trobaràs...
qui sap si...
Esperaria algun ruixat
Eliminaque sadollés la tera,
sense cap paraigües.
I amarada de pluja,
cabells regalimant
somriuria endins
sentint el xip xap
dels meus peus xops
xipollejant, com un infant.
Llegeixo les teves paraules
Eliminai em retorna aquella infantesa
que creia tan lluny,
amb un imatge calcada dels teus mots.
On encara el terra era de terra
i no de ciment o asfalt com ara,
també la pluja era pluja
i no el plugim que cau en aquest temps.
Llavors l’aigua era part del nostre cos,
dels nostres jocs, de la nova vida
que la terra agraïda feia bombolles
com glopades d’oxigen
que els peixos deixaven
escapar en treure el cap pel riu,
rient-se de nosaltres
per ser maldestres amb el sedal.
La mare no estava tant contenta
amb la nostra estampa
però la seva cara es desfeia
en veure la felicitat
en els nostres infantils rostres
després d’acabar de viure
aquella magnífica experiència.
Torno a l’avui i sense voler els ulls
estant de nou humits,
però ara la pluja és salobre
i no ha caigut del cel.
qui sap si...
Voler no és sempre poder, però ens hi acosta. El paraigües, ben vermell i decidit!
ResponEliminaDoncs sí, maldem i fem el que podem per acostar-nos als nostes objectius. El paraigües vermell i la noia tan vermella, em va semblar un bon símbol.
Elimina