Casa
Es desdibuixa la casa,
amb els anys de ser buida
i de no ser la llar...
em costa reconèixer el mateix lloc
i els mateixos objectes.
La miro com qui mira un lloc desconegut,
hi entro com si fos forastera.
Ja sé que fa molts anys que vau marxar,
més de vint, tots dos,
però el temps no ha fet que m'hi acostumés.
La casa ja no és la mateixa casa...
La defujo…
Avui m'has fet recordar la casa on vivia amb els meus pares... No, no era la mateixa quan van marxar ells dos i aquesta sensació de ser forastera és la que vaig sentir quan hi vaig tornar.
ResponEliminaAferradetes des de la memòria, nina.
Sí, és ben bé això. Tot sembla igual, però noho ñes pas, res no té ànima. Ja veig que m'entens.
EliminaAferradetes, bonica!
El que avui és sencer, demà estarà gastat... o trencat.
ResponEliminaO perdut, o buit, o mort...
EliminaHi és tot, però falta el més important.
ResponEliminaHi és tot i és com si no hi hagués res...
EliminaJo també la defugiria.
ResponEliminaMoltes gràcies per entendre-ho, no tothom ho entén.
EliminaYa procuro no pasar mucho por ella debería tener muy buenos recuerdos de ella pero me trae fríos a la caja de la música.
ResponEliminaBesos
Sí, jo també tinc bons records, molts, però a la casa li falta l'ànima. Gràcies a tu també per compartir-ho.
EliminaUna abraçada