Camí


Se me'n va l'esguard cap als camins que no puc recórrer...
desconeguts,  entrellucats, només,  en la seva bellesa.
Cal guardar-ne, molt bé,  la imatge i l'essència.
Qui sap si en el futur hi haurà ocasió de caminar-los...

Comentaris

  1. Guardar l'essència. Si els camins no es poden trepitjar amb els peus ho farem en l'imaginari.

    ResponElimina
  2. Me encantan esos caminos que se pierden en el punto de fuga en la línea del horizonte o no, me gusta fotografiarlos, unos se a donde llevan y otros nunca los he tomado pero eso quizás les da mas belleza por el aquel de que habrá al final.

    Besos

    ResponElimina
    Respostes
    1. A mi també m'encanten els camins que es perden dins del paisatge.

      Una abraçada, Erik.

      Elimina
  3. Mai se sap si els podràs recórrer... de moment, si guardes la seva essència, els pots imaginar i, fins i tot, somiar.

    Aferradetes, nina.

    ResponElimina
  4. Que bonica aqusta foto, m'ha recordat aquella frase que diu:
    "Un camí, una cosa tan curta de dir i tan llarga de seguir".

    ResponElimina
  5. Aquesta cruïlla de camins em recorda un quadre de Van Gogh, "L'església d'Arles", en què els dos camins que envolten l'església poden simbolitzar la cerca del terme mig. Ja sé que me'n vaig de la idea del teu poema!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars