Lletres i fils: Març 2022
Art urbà a Manresa (Via de Sant Ignasi)
Que bé! Mai no havia venut uns mobles tan a prop del taller, que no costessin cap diner de transportar.
Ha estat ben senzill. Mai no havia comprat uns mobles tan a prop de casa, i a sobre aprofitant la mateixa corriola dels veïns.
Mai no havia pujat uns mobles tan lleugers com aquests, quina sort! Els mobles dibuixats no pesen gens: en farem via.
Quina sort que hagin vingut veïns al pis de dalt, jo em sentia molt sola essent l'única que vivia en aquesta casa.
Si em poso a dibuixar la vida, la faré ben fàcil, que les coses siguin senzilles i agradables i que les persones estiguin contentes. Per disgustos, ja tenim la realitat. I la gent ho veurà i ho viurà cada dia.
L'art serveix per això, per arribar on no arriba la vida.
ResponEliminaMolt original!
Doncs sí, tant de bo que la vida s'anés transformant poc a poc.
EliminaHehehe....una bona visió de cada un dels personatges ....que has pintat, tant bé !.
ResponEliminaSalut ;)
Aquests personatges són com molt reals i al mateix temps com que són de dibuix mantenen un benestar i un equilibri...
EliminaUna senzilla manera de viure... que cada cop és més difícil assolir.
ResponEliminaJo diria que és impossible d'assolir. Que tot sigui fàcil, com voldríem.
EliminaL'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaQuina sort poder tenir la vida pintada, senzilla i agradable, encara que sigui per uns instants!.
EliminaMolt ben pintada aquesta història.😉
Aferradetes, Carme.
Moltes gràcies, Paula! Jo moltes vegades apel·lo a la bona sort, vull dir que la reconec i la valoro quan passa. Quina sort que... que bé que...
EliminaAquests personatges, s'ho han copiat de mi... he, he, he... aferradetes de colors, bonica!
M'agrada molt com ho has enfocat Carme, amb els pensaments de cada protagonista del dibuix.
ResponEliminaT'ha quedat molt bonic, amb aquest final que dona una mica d'alegria en aquesta vida. Ja ho pots ben dir, la realitat ja és prou dura, fem les coses senzilles, amables.
Gràcies Carme, me l'emporto cap al blog :)
A vegades penso que si tot el que creem, (en l'art, en els dibuixos, en els escrits, en tot... ) fos sempre en positiu això, al final, arrossegaria la realitat. Segurament no és cert, perquè els diners manen massa, i el poder és un monstre que no en té mai prou, però a mi m'agrada crear bon rotllo i llegir i rebre també estímuls de bon rotllo.
EliminaMoltes gràcies a tu, Núria!
Un escrit molt agradable: com la pintura.
ResponEliminaM'alegro que t'agradi, moltes gràcies, Xavier!
EliminaMolt ben trobat tot. També al dibuix es veu clar, allò de "tot s'aprofita". Ja voldria jo poder traspassar a algú, de manera gratuïta i lleugera tot allò que he anat aprenent i que m'ha fet feliç. Però no tinc ningú a qui interessi. Ni els llibres ja no es compren si no és per paper. I així em trobo sola amb els meus petits fantasmes.
ResponEliminaMoltes gràcies per les teves paraules, Carme. Una abraçada.
Moltes gràcies, Olga.
EliminaEstimada Olga, no ens coneixem gaire de prop, i potser m'arrisco massa, però estic segura que has transmès moltes més coses del les que et sembla i que molta gent ha pogut aprendre de tu, tot allò que tu has après abans. Se'm fa difícil de creure que les teves coses puguin no interessar a ningú, però si ho veus així, segur que tens les teves raons.
Em sap greu que et trobis sola i m'agradaria poder ser més a prop per recollir els coneixements que voldries regalar. Una abraçada molt forta. Moltes gràcies a tu per la teva generositat.
Quin dibuix tan divertit...Tots els veïns disposats a donar un cop de mà per fer un canvi de casa!!! I la senyora que s'ho mira amb tant d'interès, ja no se sentirà més sola. Jo, cada vegada que he canviat de pis he donat la tira de coses.
ResponEliminaUi si poguéssim dibuixar la vida , la faríem molt bonica!
Petonets, Carme.
Tant de bo que poguéssim dibuixar la vida en pau i bona harmonia que fa molta falta. Petonets, M Roser.
Elimina