Bet
Bet, la porta rebel, desobedient i insubmisa, que no volia deixar de ser porta, i així deixava caure el mur amb què la condemnaven un cop i un altre.
Més ençà hi ha el carrer neutre i conformista, més enllà hi ha un jardí esdevingut un salvatge paradís de les heures. La Bet estava orgullosa de poder obrir-se cap a ell.
La Bet volia estar orgullosament oberta de bat a bat. :-)
ResponEliminaBon cap de setmana, Carme.
Exactament! La Bet està contenta de trobar la teva comprensió i complicitat.
EliminaBon cap de setmana i bona castanyada, Mc!
Cal que tots siguem com la Bet i no ens conformem i siguem allò que volem ser.
ResponEliminaBona castanyada, Carme!
Moltes gràcies, Núria!
EliminaBona Castanyada!
Potser per això la tapaven, però ella volia ser lliure com el jardí salvatge.
ResponEliminaQuè maco ho has dit!
Aferradetes, nina.
Ser lliure i estar oberta a tot per veure-ho tot, per gaudir-ho tot. Com el jardí paradís de les heures.
EliminaNi les reixes ni els maons poden amb les ànsies de llibertat de la Bet.
ResponEliminaNo renunciarà a ser porta, és la seva identitat. No vol ser paret, ni en sap, ni vol, ni pot.
EliminaQuina foto més interessant...Dins la casa endrrrocada hi ha vegetació, però algú vol tapiar la porta ; la Bet que passava per allà, va voler que quedés constància que els maons havien d'anar a fora, la porta vol ser vella pero també bella...
ResponEliminaBona castanyada, Carme; vigileu que no petin...
Fan pena aquestes portes tapiades. Les cases enderrocades també.
EliminaLa porta sobretot vol ser porta i no pas paret.
Bona tarda, M Roser!
Les males herbes són lliures.
ResponEliminaSí! Els jardins abandonats i plens d'herbes i d'heures per tot arreu tenen un no-sé-què, deu ser això: la llibertat.
Elimina