Casa de pagès

El dia es curt al desembre. A finals de tardor, just abans que comenci l'hivern, els capvespres van prenent el temps de les tardes. 

Els núvols encara ajudaven a disminuir aquesta claror cada dia més curta.  En Nasi, aprofitava fins al darrer moment la realització del seu somni.

Va seure sota l'arbre, sentint la música de la font al seu darrere i mirant cap a ponent per veure els colors canviants d'aquests núvols no gaire espessos i bellugadissos i ràpids en el seu viatjar.

Li va venir al cap aquella frase que diu: "vigila el que desitges, que es pot fer realitat" i va somriure satisfet.  Certament no s'esperava pas que el seu somni, de viure en una casa de pagès tot sol i tranquil, una mica aïllat  de la gent, pogués fer-se realitat.  

I es va fer realitat de la millor manera que podia fer-se'n.  Ara s'adonava que haver-ho programat d'una manera permanent, a la seva edat, hauria estat una equivocació. Qui vol estar sol i aïllat, quan es fa vell?  Possiblement no era una bona idea, però en canvi, aquests sis mesos, aquest estiu i aquesta tardor que havia passat aquí,  li havien servit d'acompliment del seu somni i en saber, que aquesta estada era provisional, l'havia gaudit, encara més, a cada minut.

Ara, ja havia de marxar, el seu contracte de lloguer provisional, s'acabava en quinze dies, i coincidia perfectament, quasi al dia precís,  amb l'arribada de l'hivern i no, no li hagués vingut de gust, tampoc passar l'hivern aquí, fosc i sol.  Ara gaudia de la primera nevada  als cims llunyans i ja en tenia prou.  Mentre s'anava fent aquestes reflexions, li va trucar el telèfon.

- Bon vespre, Nasi, com estàs?

- Molt bé, aprofitant les darreres setmanes de tranquil·litat.  I tu, Consol?

- Molt bé! Que et faré molta nosa si passo a veure't un dia?  T'esguerrarem els últims dies de la teva solitud buscada?

- Els amics de l'ànima, mai no fan nosa ni esguerren res...  encara haguéssiu pogut venir més sovint del que heu vingut. 

- He, he, he...  i encara hem procurat venir junts,  amb en Toni, per deixar-te el màxim de dies sol.

- Serà la quarta vegada, aquesta, us espero, per descomtpat, tu sola o tots dos.  Quan vulgueu, jo no tinc cap compromís, ni cap feina, ni res que pugui impedir la vostra visita, a no ser que m'agafi alguna cosa de salut.

- No cridis el mal temps, que ja ve sol. 

El dia que van anar-hi, tots dos com les altres vegades, era Santa Llúcia, amb el seu pas de puça.  I allà aïllats de tota la parafernàlia de Nadal, i de tantes convencions quotidianes que ni veiem de tan acostumats que hi estem, van passar el dia junts, en aquell indret ple de quietud.  I després de xerrar molta estona, i després d'estar en silenci escoltant els sons del camp: la font, els ocells, el vent  moltes altres estones:

-  Com valores aquests mesos, Nasi?

- Molt bé. He estat molt bé. No m'he sentit sol, m'ha agradat estar sol.  Us he esperat amb il·lusió quan heu vingut, això sí.  Xerrar una mica sempre és necessari.  Clar que també xerrava amb la gent del poble quan anava a comprar.  A les botigues ja em coneix tothom. Però no és el mateix. Tothom em pregunta què he vingut a fer i les respostes o no se les creuen o no els convencen en absolut.  I amb vosaltres  no em cal donar explicacions ni justificar-me de res.

- És que jo, ara, que portem estona xerrant de coses diverses, vull dir-te que després de tants anys que et conec, et trobo diferent.  Tu no, Toni?

- Sí, sí, bastant diferent...  amb un serenor que no t'havia vist mai, tu sempre et mostraves més inquiet.

- Diferent?  Ostres! i jo que pensava que era més jo mateix que mai.

- Doncs sí, és ben bé això, Nasi,  i si ser tu mateix més que mai, fa que et vegis diferent i que t'expressis diferent,  vol dir que això t'ha anat molt bé i que has guanyat un bon tros de tu mateix,  anava a dir que havies guanyat uns quants quilos de tu mateix, però potser pensaries que vull dir que t'has engreixat i no,  no t'has engreixat, en aquest aspecte estàs igual.  

- Doncs, això vol dir que ens condiciona tant, l'entorn que vivim?

- Tant no, molt més  que tant, encara.

- Ja sé que tothom ha de trobar els seus moments i la seva manera, però no puc evitar de dir-ho. Us ho recomano. Somni o realitat  o primer una cosa i després l'altra.  I ara, encara em cal pensar com retornar a la normalitat, aquest segon repte és més difícil que el primer.