Relats conjunts de març: L'onada


És quan el sol dibuixa camins tan amples sobre la mar
que ni l'onada d'escuma més alta sap esborrar...
És quan l'horitzó se'm desdibuixa boirós i incert
i la sorra humida es remou sota els meus peus...
És aleshores, quan en silenci 
t'imagino, encara, asseguda al meu costat.
Com si tinguéssim altra vegada tot el temps.
Com si no s'hagués tancat aquella porta per on ens trobàvem.
T'imagino ben a prop, però sempre mirant més enllà.
Cap aquell futur que tu inventaves cada dia,
i que volies nou i diferent, que volies net i feliç.
T'imagino tant, que et sento el riure i el batec.
Tu sempre reies com les onades.
Ara, per a mi, són les onades, les que riuen com tu.

Comentaris

  1. Podries xerrar de tu mateixa, com de la teva mare o, potser, d'una estimada amiga. Sigui com sigui, has fet una història molt bonica.

    Bona tarda, Carme.
    Aferradetes dolcetes.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó, podria parlar de moltes persones. A una certa edat, tenim ja moltes enyorances, començant per la mare, com dius, i per amigues que han marxat.

      Gràcies, Paula. Bon vespre i aferradetes dolcetes.

      Elimina
  2. La mar sempre treu cap a la sorra, enyorances , records, amors perduts.... com si d'un naufragi es tractés.
    Felicitats, Carme !.

    ResponElimina
  3. Hi ha enyorança, en el poema, però també m'ha semblat lluminós, com el mateix quadre. Que et recorden per mitjà de les onades, quina forma més bonica de no oblidar...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Que les onades et recordin una persona que ja no hi és i que te la facin sentir al costat, ha de ser molt bonic, sense cap dubte.

      Elimina
  4. L'enyor comporta pena per la pèrdua d'un ésser estimat, però està bé intentar que aquesta pena no esdevingui massa dolorosa. En aquest sentit, m'ha agradat que el record que en conserva la teva protagonista sigui rialler. Un text molt bonic, Carme.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Mc, s'ha d'intentar convertir totes els enyorances en records bonics, si poden ser riallers millor... la millor manera de recordar persones estimades.

      Elimina
  5. M’hi sento molt identificada. No he estimat mai ningú com la primera amistat que vaig tenir la sort de viure.

    ResponElimina
    Respostes
    1. En aquest poema hi ha una barreja d'experiències diferents, però també, com tu dius, de la primera amiga que vaig tenir.

      Elimina
  6. El mar és sempre tan inspirador! Però també ens porta nostàlgies de moments feliços viscuts ...Sobretot si el silenci és el nostre company i no hi ha res que el destorbi! M'agrada que riguin les onades res , estan contentes, de ser testimonis d'amors propers!
    Bon vespre, Carme.

    ResponElimina
    Respostes
    1. La mar sempre porta records i acompanya ens ensenya horitzons oberts.
      Bon vespre, M Roser!

      Elimina
  7. Ara, a l'llegir-te, m'he adonat de les moltes vegades que he mirat la profunditat de la mar en el seu silenci sonor, omplint-lo de persones, de sentiments i emocions viscudes, com si en la seva immensitat estigués tot contingut. M'ha encantat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aquest teu comentari és un regal, és un molt gran regal que d'alguna manera o altra et trobis en el meu poema.
      Moltíssimes Gràcies, Alfonso!!! Una abraçada.

      Elimina
  8. On han quedat aquells RC sempre amb finals feliços... quina nostàlgia em desperta el teu relat...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ai, XeXu, no ho sé pas! Em sembla que és l'edat la que em fa tornar cada cop més nostàlgica i la que em desvia d'aquells finals feliços que m'agradaven tant. Una abraçada, XeXu!

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars