Finestra

 

Hi ha un filtre estrany que ens enfosqueix la realitat. Privats de tantes activitats, de tantes trobades, de tantes sortides. Tot de cop, podem ser delinqüents per fer aquelles coses que abans eren absolutament normals. Prenem paciència, alguns, d'altres no tant i van a la seva, però tots somiem fer pujar la persiana i veure la realitat neta i concreta altra vegada. 

Soc conscient que no em puc queixar. Mantinc la salut i no he tingut cap pèrdua irreparable que sigui molt propera.  Puc continuar menjant i dormint a la comoditat de casa meva.  Les coses més vitals i imprescindibles estan en ordre. 

Però sovint dubto si mai desapareixerà del tot aquest filtre que ens limita tant. I encara dubto més si mai podrem compensar tot el que anem perdent cada dia. Col·lectivament perdem actituds, capacitats i conceptes molt importants a cabassos. No els enumeraré perquè faria un post massa llarg. No tot és culpa del Covid, no, i per això crec que no hauríem d'esperar que desaparegués per retrobar una mica els valors ètics que anem perden dia a dia, amb una alegria molt preocupant.

Comentaris

  1. No hi puc afegir res més Carme, ho expliques molt bé.
    Esperem poder apujar la persiana sense més pèrdues irreparables, i que quan tornem a gaudir de l'aire sense màscares respirem a fons i ens traiem aquest cansament de sobre.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Mirava aquesta finestra, que tenia aquesta mena de cortineta integrada a dins dels vidres i només es podia moure les lames més obertes o més tancades, però mai no es podria treure del tot la cortina i fer que es veiés la realitat del'exterior ben neta... i vaig pensar que era una metàfora de la situació que vivim i mira, finalment aquí està el resutat. Esperem que despertem una mica i tornem a bellugar-nos.

      Elimina
  2. A mi no m'ho sembla pas que haguem perdut els valors ètics , en general, potser algú sí... Aquest finestra amb la persiana és com la realitat emboirada, que no ens deixar veure clar, el camí per on volem transitar...M'agrada aquest simbolisme!
    Bon vespre, Carme.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Col·lectivament, a mi em sembla que n'hem perdut i molts! No et pots creure quasi res del que llegeixes o sents... sempre hi ha interessos amagats darrere de cada cosa i de cada decisió. El joc brut cada vegada agafa més i més àmbits ... no sé, potser m'ho miro malament, tant de bo sigui jo que m'ho miro malament...

      Elimina
  3. Forster deia que hi ha homes que no obliden les bones vistes, ni trobant-se tancats en una habitació fosca. Hem d'aprendre a ser així.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Al començament no és difícil... es pot aprendre, però si la fosca dura molt... és més complicat.

      Elimina
  4. Crec que ara mateix, immersos com estem en aquest mal son, no som capaços de preveure quan passarà i com passarà. Ara bé del que estic gairebé segur que en el temps, abans o després, més tard o més d'hora ens adonarem que aquest "bitxo" ens ha canviat moltes coses.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Estic totalment d'acord amb tu, Alfonso. Això ens ha canviat moltes coses i no sabrem ben bé quines fins que hagi passat un temps.

      Elimina
  5. Ens sentim ofegats, trists, no veiem on serà el final de tot això i anem deambulant d'un racó a l'altre, sense cap sentit... Pots donar gràcies que tens un sostre que et protegeix del mal temps, un llit on dormir, menjar a taula i les necessitats vitals en ordre. Quants ho han perdut tot i, a més, tenen la mateixa sensació que tu? Quants, a més, ho estan passant sols?... L'enemic se'ns escapa de l'enteniment, com es pot lluitar contra ell?... Moltes preguntas i poques respostes.
    Suposo que avui ho veig tot negre, demà... potser surti el sol.

    Bona nit, Carme.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Dono gràcies, cada dia, a la meva "bona sort", Paula, i en soc ben conscient. Podria dir que dins del meu privilegi de persona poc afectada per la Covid, em preocupen més, en aquests moment els afers coll·lectius que no pas els personals. Esperem que com el sol de veritat que sempre acaba sortint, també acabem veient una mica de llum...

      Elimina
  6. Quan es comentava que el confinament, la pandèmia i totes les restriccions ens canviarien, que ens ajudarien a veure les coses bones que tenim i seríem millors persones, jo tenia claríssim que no. La situació estressant que vivim ens tensa, ens extrema, i estem més a prop de treure la nostra pitjor versió que de ser millors persones. Mentrstant, n'hi ha que s'han d'escarrassar cada dia perquè tot rutlli, i ja ni els hi tenim en compte, em sembla que és al contrari. L'egoisme i l'egocentrisme són valors principals d'aquesta nostra societat. Creus que podem canviar això quan sembla que la covid ho ha aguditzat encara més? No, no sóc optimista amb l'espècie humana.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo tampoc soc optimista amb l'espècie humana, gens ni mica...

      Elimina
  7. És certament així. Actualment més intensament perquè la situació que ens toca viure és angoixant en molts aspectes, però aquesta situació no ha fet més que incrementar el que ja anava passant. Vivim en una societat on manen els interessos d'uns pocs que passen per damunt de qualsevol valor ètic i això implica que, cada vegada més, estiguem perdent drets i llibertats que semblaven ben consolidats (es veu que no ho estaven tant). I potser sí que ens els deixem prendre amb una alegria preocupant, però jo penso que més aviat ho fem amb una gran dosi d'impotència. Hem de tirar endavant, no ens en queda una altra, però també hauríem d'avançar per un altre camí ben diferent d'aquest... si encara hi som a temps.  

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si he de parlar per mi, tens tota raó, sento molta més impotència que no pas alegria. Però a vegades em sembla que a tothom li sigui tot igual. No sé si encara hi som a temps, penso que la lluita per la justícia i per la igualtat és infinita i no s'acaba mai. Quan els que han lluitat (o no) arriben a dalt, s’ha de tornar a començar, perquè la immensa majoria perden tots els valors, que tenien o bé no saben dur-los a la pràctica, o bé es deixen comprar, o bé es deixen fer xantatges pels dels diners.... o bé mil altres versions del mateix. Allò que crèiem (al menys la meva generació) quan érem joves que això era una lluita pas a pas, però que no hi havia retrocés possible en aquest camí cap als drets de les persones, cap a les llibertats, cap a la igualtat i cap a una societat més justa, ha saltat tot pels aires i retrocedim cada dia de manera alarmant.

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars