Falgueres
Em vaig pensar que m'havia mort,
tant era el dol,
tanta era la sequera acumulada.
Però només era una part de mi,
una part que ja no tindré mai més.
La resta de mi va créixer esponerosa i tendra.
I vaig acollir-me la meva pròpia tristor
fins que ja no va fer falta.
Soc la mateixa i soc una altra, tot a la vegada.
Escrius... per tant existeixes.
ResponElimina(Scribo igitur est)
Escriure em permet continuar essent la mateixa i no perdre’m pel camí.
EliminaAlguna que altra cosa anem deixant pel camí. Regenerar-se és condició imprescindible. En això estem tots!
ResponEliminaSegur que en deixemunes quantes. A la vida passen tantes coses.
EliminaA mi m'ha passat el mateix, de sentir-me morta. Però me n'he sortit, "alive and kicking", que canten els Simple Minds.
ResponEliminaTu no estàs precisament morta!!!
L'important és sortir-se'n sempre, Helena! Aquesta foto em va suggerir això, però està més relacionat amb altres èpoques ja passades que no pas amb ara.
EliminaAquestes felgueres tan esponeroses deuen estar prop de la font o d'algun rierol, que els encanta l'aigua...Una branqueta s'ha assecat, perquè algun cop de vent la va arrancar de la planta, ara s'emmiralla en la verdor, que li va donar la vida i està trista!
ResponEliminaPetonets.
Em va cridar l'atenció el contrast.
EliminaDe la Natura sempre podem aprendre i gairebé sempre ens conecta amb el nostre interior!!...
ResponEliminaAra tu, veient la fulla seca d'aquesta falguera et fa resurgir aquest moment teu de dolor i al mateix temps et fa sentir renovada...
Ho expreses molt be "Soc la mateixa, i soc una altra, tot a la vegada"...
M'ha agradat molt!!
Una abraçada.
Moltes gràcies, Montse. La natura és una inspiració constant. M'alegro que t'hagi agradat. Una abraçada.
EliminaDe vegades ens toca desprendre'ns d'alguna part per seguir sent nosaltres mateixos, encara que canviem una mica, l'essència es manté.
ResponEliminaSom els mateixos, renovats..
Elimina