Relats conjunts: la vella i la nena amb espelmes

Peter Paul Rubens, 1616-17, Oude vrouw en jongen met kaarsen

- No, no et donaré la meva llum, petita, no te la donaré. No sé si és bona per a tu.

- I si tu no em dones llum, jo com m'hi veuré?

- Vine al meu costat i caminarem juntes.  Quan arribem a la casa i a la família que ens esperen, ja demanarem llum per a la teva espelma.

- No ho entenc iaia, per què no me la pots donar tu. 

- Un altre dia ja t'ho explicaré. Vull que siguis lliure de decidir la teva vida.  Ara ens esperen.

- Què ha passat, iaia?

- Hi ha un nen que està molt malalt.  Miraré si els puc ajudar.

- Segur que sí, a mi sempre que estic malalta em cures, amb les teves herbes i  les teves cures..

-  A veure si també puc curar-lo a ell, doncs.

El nen estava enfebrat, tenia mal de col i molta tos i li costava respirar.  L'àvia va agafar un pa una mica humit que ella mateixa havia embolicat expressament amb un drap perquè es florís.  Va dir que li donessin un tros d'aquell pa a cada hora d'àpat.  Si volia menjar més que li donessin més coses, però primer de tot aquell pa, que era el remei que el curaria.

El remei el va curar, aquella àvia era una de les millors remeieres del Pirineu i la seva fama era coneguda per molts i molts pobles de l'entorn.

- Iaia, jo vull ser com tu, m'has d'ensenyar les herbes i a curar a la gent.
- Si sempre vens amb mi, ho aprendràs encara que no vulguis.  No tinguis pressa.
- Però  com més aviat aprengui millor, no?
- Mira filleta, aquest ofici és un ofici molt bonic, ajudes i fas feliç a la gent quan els pots curar, però també molt perillós.  M'han acusat de bruixeria unes quantes vegades i he salvat la pell de miracle. O sigui que no tinguis cap pressa. Quan siguis gran ja ho decidiràs.  No volia donar-te la meva llum, perquè si te la traspasso és com si ja t'obligués  i aleshores no podries escapar-te'n. 
- I això per què, iaia?
- Potser això és només una llegenda, però no em vull arriscar.
- Jo sí:  vull la teva llum!