Hivern



Sentia les gotes a les branques de l'ànima
i em creixien com borrons de vida nova.
Ja no degota, avui, la tristesa, 
ara, s'ha volgut tornar fulla o branca o  flor.
Despullada, com els arbres,
de l'esperança de mantenir el verd tendre tot l'hivern,
deixo caure alguns anhels, impaciències, ideals sublims
i en guardo encara, molts d'altres, 
aquells que mantenen la calidesa 
i el record del bon temps, perquè perduri.
M'emmirallo en la bellesa tan fràgil del paisatge, 
la bellesa amb boirina, que ens fa estimar l'hivern.

Comentaris

  1. "bellesa amb boirina". Bellesa en majúscula.

    ResponSuprimeix
  2. La boirina és una de les coses que fa l'hivern bonic, no pas la boira , que a Lleida han estat 15 dies sense veure el sol... Un parell de dies, però tants!
    En aquest hivern teu hi podem veure una mica de la tardor passada, ( arbres amb fulles marró), però també una mica de la propera primavera , pels borrons dels arbres que aviat seran un esclat de color...Per cert he vist fotos amb ametllers florits, tot i ser tan aviat, però el què m'ha sobtat es veure'n de ginesta florida cosa que sol passar a l'abril, el temps, que com nosaltres , no sap gaire cap on va...
    Bon vespre, Carme.
    Bon vespre, Carme.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Sí la boirina és una de les moltes coses que fa l'hivern bonic, és cert, però n'hi ha tantes! Els vessants de boscos despullats, a vegades, agafen uns colors suaus i una textura com de coixí. I sovint podem veure contrastos com en aquesta foto: restes de tardor, hivern i primavera avançada...

      Bon vespre, M Roser!

      Suprimeix
  3. Jo no vull deixar caure els ideals sublims! Aquell "i enamorar-m'hi com ahir/ abans que se m'acluquin els ulls", que diu Moustaki en la versió de "Le meteque" de Marina Rossell.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Tena tota la raó, Helena, no hi ha cap motiu per a fer-ho. Potser no volia que l'afirmació semblés tan definitiva, més aviat seria com alleugerir uns moments, uns dies, unes setmanes, just com els arbres a l'hivern, deixar caure fulles només per un temps limitat fins que arribi la primavera.

      Suprimeix
  4. Estaria bé seguir l'exemple dels arbres i deixar anar tot allò que ja no ens serveix, sabent que així estarem fent lloc a nous brots, a noves fulles tendres, a noves il·lusions. Però de vegades ens costa tant seguir els exemples més senzills...

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Potser és que no són tan senzills com semblen, Montse. Fixa't en la diferència d'estratègies ente els arbres: n'hi ha que guarden la fulla verda tot l'any, n'hi ha que la perden, n'hi ha que la guarden seca... etc... I les persones igual, ens en sortim com podem.

      Suprimeix
  5. Per a mi, cada arbre ja és una abraçada que no puc fer. I cada fotografia, com aquesta que ofereixes, una comunicació com una carícia pels sentits. No cal dir un poema com el teu.
    Cada llàgrima vull pensar que reverdeixi més endavant com la molsa que acaronem amb la mà. En el meu cas, jo seria un bosc plujós que, malgrat tot, viu.
    Una abraçada.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Sé que estimes molt els arbres i la natura, Olga. Aquests paisatges d'hivern, a mi també em semblen carícies pels sentits. Oscil·len entre la tristesa i la suavitat.

      El teu bosc plujós, no només és viu, sinó que és ple de vida a dins.

      Una abraçada,Olga!

      Suprimeix

Publica un comentari

Publicacions populars