El joc d'escacs

Sofonisba Anguissola, 1555, Partita a scacchi

Sempre m'he preguntat per què el joc d'escacs és un joc amb tan bona fama. No és pas que no en sàpiga la resposta, no, que ja me la sé.  És un joc complex, que fa pensar, que necessita estratègia, que estimula la ment i que et fa aprendre a defensar-te  del contrari i també a buscar les millors maneres d'atacar-lo.  Però a mi tot això no em sembla suficient. A mi, que soc pacifista radical, no m'agrada atacar ningú, ni tant sols unes figuretes de fusta.  Però tothom em diu que n'he d'aprendre, i que he de practicar  i jo n'estic fins al capdamunt. Aquesta mocosa de ma germana Elionor se'n riu de mi, perquè diu que ella juga millor que jo, que soc més gran. I la pesada de ma mare que s'ho pren com si fos una assignatura obligatòria.  Ja m'ha tornat a guanyar, gairebé sense mirar el tauler.  

I jo em sento ben feliç de jugar malament. Com menys en sé, menys dura la partida i m'allibero abans.  I quan l'Elionor demana per favor a la mare que la deixi jugar una partida amb ella, la mare no se'n sap estar, és que s'ho passen millor elles dues, i  em perdona l'amenaça de la repetició de la partida per veure si m'hi fixo més. 

I aleshores, me'n vaig amb el meu llibre sota d'un arbre del jardí i sé que tinc una bona estona de silenci i tranquil·litat.

Es pot demanar als Reis d'Orient que en comptes de portar una joguina nova, se n'emportin una que no vols?