El Croscat
El meu hivern és un volcà,
amb la pell freda.
Però duc el foc ben endins
i la calidesa al cap dels dits.
Ell m'escriu missatges
amb formes i colors.
Sanefes de gredes
que m'ho diuen tot.
Diuen foscor i roig i verd
i també llum, a les vores
de cada fulla que neix.
Bona vesprada Carme!
ResponSuprimeixEl meu és més tradicional, només m'envia algun refredat i un parell de prunyons.
Bona vesprada, Jp!!!
SuprimeixCuida't molt els refredats, doncs, i també els prunyons, Una abraçada.
A banda de llegir el teu poema Carme, de passada i gràcies al comentari de jp he après que els penellons a d'altres contrades del sud s'anomenen prunyons.
ResponSuprimeixSegueixen naixent fulles.
Ja veig que hem après molt avui... jo també he après aquesta paraula nova que no coneixia. També s'anomenen així els aranyons. Paraules amb doble significat.
SuprimeixFa poc temps vaig anar a passejar pels volcans de la garrotxa. El Croscat no sembla gaire temible, però et pots imaginar que entra en erupció en qualsevol moment. La zona és maca i veig que et desperta boniques paraules també.
ResponSuprimeixQuan estan adormits, no semblen terribles, i aquests de la Garrotxa, són petitons de mida, però esperem que no es despertin...
SuprimeixEm recordes Les algues roges de M. Teresa Vernet, aquelles algues apassionades sota un capa d'aigua freda. Jo també soc així.
ResponSuprimeixL'has descrit molt bé aquest volcà del Croscat, però em sembla que aquest si és que té foc el deu tenir tan endins, que em sembla que mai sortirà a prendre la fresca...
ResponSuprimeixBon vespre, Carme.