Xiprer rovellat a Baseia
Silueta de ferro
color rovell intens.
Record del verd
que viu enfosquit
en les branques atapeïdes.
Record del temps de quan era nena,
amb la sava alimentant totes les fulles,
amb la verdor simple i sencera.
Amb els ulls ben oberts
sense deixar-los envair per la pols
que aixequen els traficants de falses vides.
Ja no sé treure'm el rovell de la mirada.
Només mantenir la dignitat dempeus.
Ara ja només soc aquella nena
ben coberta de ferro rovellat.
Un poema sobre el pas del temps. Tanmateix l'arbre rovellat de la fotografia té el seu atractiu.
ResponEliminaMoltes gràcies, Xavier, tens raó, és atractiu, per això el vaig forografiar.
EliminaÉs un racó, serè, bell, on jo m'hi vaig trobar una mica i em va fer sentir bé. Hi ha rovells amb un color preciós i que protegeixen l'interior del metall. Procurarem que sigui així, el nostre rovell inevitable.
No trobe paraules positives, també tinc la mirada rovellada.
ResponEliminaJp, de rovell a rovell una abraçada gegant. Li acabo de dir al Xavier. Hi ha rovells d'un color bonic i que són protectors... hem de buscar que el nostre sigui d'aquests. Dubtava d'aquest post, però ... si ha servit per connectar-nos en una petita brossa de rovell, ja n'estic contenta. Jo encara trobo paraules positives, malgrat tot. Si et fan falta te'n regalo unes quantes. Una altra abraçada, Jp!
EliminaPotser una mica (o molt) de rovellament és inevitable amb el pas dels anys però no hem de deixar que aquest rovell s'estengui massa cap a dins, l'important és fer possible que aquesta nena que dius pugui sortir quan ens convingui només gratant una mica.
ResponEliminaPotser fa riure que a la meva edat, amb tanta vida viscuda, trobi que aquella nena encara és un model. Potser fa riure, perquè amb els anys he après moltes coses que m'han servit de molt, però crec que també n'he deixat de banda unes altres que aquella nena sabia, i que eren molt importants, per això estic segura que sempre necesitem retrobar-nos en aquest infant que portem dins. Només gratant una mica, Mc, no gaire. El tenim a tocar. Afortunadament. Gràcies per aquest comentari bonic i positiu. Una abraçada.
EliminaCarme, ja has trobat la inspiració que cercaves en el meu poema, segurament, oi?
ResponEliminaPer molt rovellat que sigui encara és un xiprer, aixecant-se cap al cel.
Sí, Helena, l'has reconegut. Al final ha sortit això, encara que tenia al cap una altra cosa, que no ha acabat de sortir. M'hagués agradat saber extreure tot el que voldria recordar i mantenir d'ella. Spvint me n'oblido massa. Gràcies, bonica!
EliminaEl rovell no tapa la seua essència.
ResponEliminaMai del tot, novesflors... noméa ho sembla!
EliminaCaram un xiprer de ferro rovellat... Sí ja sé que segueix sent un xiprer , però on hi hagi la verdor que s'enfila per tocar el cel, sempre ens vindrà a la memòria la nena que un dia vam ser i que ens hauria agradat enfilar-nos a l'arbre, per poder agafar una estrella!
ResponEliminaBon vespre, Carme.
És bonic, però no és un xiprer, encara que ho sembli. Com nosaltres, tampoc podem ser les nenes que vam ser... ja no ho som, recordar-les ja és molt. Saber mantenir tot allò de bo que tenien encara millor. Bon vespre, M Roser!
Elimina