Follets i fades del bosc,
ermites que s'hi amaguen.
Hi ha tants instants inventats
que mai no tenen història.
Només els mots somiats
van construint la memòria.
El faig ens filtra la llum
i el raig de sol, s'hi esquitlla.
Si trobés alguna escletxa
jo també m'hi escaparia.
A prop, a prop...
ResponEliminaQue bé ser-hi a prop...
EliminaOmbres entre el verds. No cal escapar-se gaire lluny d'aquesta altra "deslliurant presó"
ResponEliminaMai gaire lluny del verd... és necessari.
EliminaSembla ben bé un racó de somni! En un lloc així ha de ser grat el desig de quedar-s'hi, i no sembla impossible l'encontre amb els follets, les fades i els moments sense història...
ResponEliminaEn llocs com aquest la sensació o sentiment de "m'hi quedaria" és potent, però mai no hi ha escletxa per a fer-ho.
EliminaDe vegades cerquem escletxes però potser no hi ha on escapar, només podem continuar caminant amb la mirada a l'horitzó i aprofitar els moments del camí.
ResponEliminaDoncs, sí, és el millor que pom fer. Un horitzó bonic per llunyà que sigui.
EliminaJa t'hi has escapat amb aquest poema!
ResponEliminaPortes optimisme... sempre hi ha una escletxa!!!
EliminaAquest raig de sol té molta sort de poder-se esquitllar en aquest racó de natura tan preciós...Realment, sembla de pessebre!
ResponEliminaBon vespre, Carme.
Hi ha llocs amb màgia...
EliminaMira que n'ets.... Ara em faràs buscar on és...
ResponEliminaAixò, això, molt bé! A conèixer la terra.
EliminaÉs Garrotxa. A prop de la Fageda per la banda d'Olot, Les Preses.