Sévérac (Aveyron)



Vist des de dalt:
un paradís de pau.
Toquem la terra.
De prop o lluny 
sempre veig els camins
que són possibles.



No s'ha perdut
la calma primigènia
ni el so del riu.

Cap temporal
no desfà pau ni lloc.
L'ànima nua.




Passem de llarg
i hauríem de quedar-nos:
viure i ser.
Ser allà on som
un dia i una nit.
Per fer-nos un.



Comentaris

  1. Una preciositat de haikus. Les fotografies també són precioses. Tot plegat, una delícia.

    ResponSuprimeix
  2. Quanta pau i tranquil·litat es deu respirar en aquest poblet...Uns paisatges meravellosos, un lloc ideal per perdre-s'hi! I llegir els teus haikus vora el riu,,,
    Bona nit, Carme.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. En aquests llocs en hi hauríem de quedar... uns quants dies, per gaudir-los del tot.

      Suprimeix
  3. M'afegeixo als comentaris de la Novesflors i la M. Roser.
    Amb els sentits ben oberts. La vista i el cor ens els obres tu amb es fotos i els haikus. L'oïda també amb "el so del riu".
    L'olfacte per respirar i la pell per sentir la fresca l'hi hem de posar cadascú.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Segur que el hi poseu molt bé! he, he, he... entre tots ho farem tot! Gràcies Xavier!

      Suprimeix
  4. Preciós, un país de fades i silenci. M'està bé per viatjar i veure-ho: per saber que tu hi has escrit poemes i que potser n'has fet dibuixos. Però al final, si fos jo, no em sabria estar en la soledat per llarg temps. Una abraçada.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Saps, Olga, en aquests llocs tant preciosos, fer dibuixos m'intimida, no m'hi atreveixo... com podria dibuixar tanta pau i bellesa?

      Suprimeix
    2. Crec que tens raó, Olga, són llocs per ser-hi en companyia. Per tenir temps de respirar-los bé i potser no pas per quedar-s'hi. No pas per llarg temps. Hauríem de saber trobar la mesura justa de ser en els llocs. Una abraçada.

      Suprimeix
  5. Carme, em pots explicar què és per a tu "fet-nos un"? Prefereixo que m'ho diguis tu!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Helena, potser m'enrotlli una mica massa. Però no em fa res explicar-ho.

      L'altre dia parlàvem (mentre érem de cap de setmana per l'Empordà, pel Cap de Creus) que segons els moments, quan anem als llocs, ens sentim només espectadors, com si veièssim una pel·lícula, i en altres moments sabem entrar i viure el lloc com més profundament, ser u amb el lloc, sentir aquest lloc amb tots els sentits i amb les emocions. Jo vaig dir que quan viatgem sempre em sento molt "espectadora" (potser per això no m'agrada gaire viatjar) i en canvi quan em quedo en un lloc al menys un temps raonable, puc viure el lloc i sentir-lo. Fer que el lloc deixi empremta en mi, que el senti que el recordi. Escriure'l, dibuixar-lo in situ, seure a terra, sentir les olors... etc... I en aquest lloc de les fotos, hi vam passar una horeta o dues, no més. Crec que si ens hi haguéssim quedat "tot un dia i una nit" haguéssim trobat una mica més del secret del lloc. I això ve d'una frase de Whitman "Quedat amb mi un dia i una nit i t'ensenyaré el secret de la poesia" Un dia i una nit, no és molt temps, però és un cicle vital i dona per molt, per molt més que dues horetes.

      Ara, en altes contextos, fe-se u vol dir no saber on acaba el jo i on comença el tu. Sintonia perfecta amb algú. Empatia en comú al 100 per cent. Una mica utòpic. Però algna vegada, ni que sigui de manera efímera, pot passar.

      Suprimeix
    2. Ple d'errades...

      Ara, en altes contextos, fer-se u vol dir no saber on acaba el jo i on comença el tu. Sintonia perfecta amb algú. Empatia en comú al 100 per cent. Una mica utòpic. Però alguna vegada, ni que sigui de manera efímera, pot passar.

      Suprimeix
  6. Respostes
    1. He, he, he... Em consola que feu errors de teclejat, jo en faig tants!!!!

      Suprimeix
  7. Respostes
    1. Des de baix, la realitat, que en aquest cas continua essent paradís!

      Suprimeix
  8. Quina delícia d'imatges i haikus, Carme! Potser perquè també estimo tant alguns paisatges no m'és difícil interioritzar el significat dels teus versos. Dius que davant tanta grandiositat no pots dibuixar; a mi em passa que sóc incapaç d'escriure ni una ratlla davant l'espectacle imponent de la natura, quan ella sola ja porta escrits tots els poemes possibles...

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Jo tampoc escric mai sobre la marxa... em costa molt. Escric després, a casa. I dibuixar també, però em costa més fins i tot a casa. Gràcies, Montse!

      Suprimeix
  9. Costa de trobar un espai com aquest, Carme, amb aquest paisatge i aquesta pau. Els qui hi viuen potser no són conscients del que tenen. Només quan la trobada és fugissera i apareix el desig d'allargar-ho és quan es valora.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. És veritat, a casa nostra crec que ja no existeixen, som molts i sempre som per tot arreu. Per a mi, trobar llocs així, no només és sorprenent, sinó impactant. La gent d'allà no sé com ho deuen viure. Potser només hi van de vacances, ves a saber!

      Suprimeix

Publica un comentari

El meu blog dels pobles

Publicacions populars