Senyals en els camins del bosc per no perdre el camí. Sempre intentant descobrir quins senyals es poden posar en els camins de l'ànima perquè cadascú pugui seguir la seva pròpia vida, a la seva manera.
Aquests cartells de la fotografia (que aleshores no hi eren) em recorden quan vaig fer una travessa per la serra de Finestres: Sant Esteve de Llémana, Sant Aniol de Finestres, santuari de Finestres i bivac als afores de Santa Pau. Jo tenia 14 anys, o sigui... parlo de 48 anys enrere.
Et felicito per haver aconseguit que es vegi una imatge d'instagram aquí. El problema és que estic a la feina, i com que tenim les xarxes capades a l'ordinador, ara sóc jo qui no la pot veure, hahaha.
Supose que es tracta de descobrir cadascú els seus senyals per seguir el camí propi. En el meu cas, potser és la poesia (no únicament els poemes) i, sobretot, l'estima sempre.
A mi també m'ha funcionat... Sort dels senyals que tenen molts dels camins que seguim a la vida, encara que de vegades ens desorientem, no ens perdrem pas! Bon vespre, Carme.
M'agraden els senyals que no estan escrits..., els que vibren molt endins, el silenci és la brúixola de molts camins, la Lluna també endu, i els que s'il·luminen amb la celístia dels estels...
A mi també m'ha funcionat, Carme. Més difícil ho tinc a l'hora de seguir els senyals, perquè la meva orientació és lamentable... Per sort, amb el temps i una canya he anat descobrint les meves pròpies estratègies.
Jo diria que funciona ;)
ResponEliminaGràcies per la comprovació, jo rai!
EliminaA mi m'ha funcionat, Carme. I els senyals, també.
ResponEliminaGràcies per partida doble, Jordi!
EliminaEls senyals podrien ser els poemes.
ResponEliminaEn són una mena, potser no l'única.
EliminaAquests cartells de la fotografia (que aleshores no hi eren) em recorden quan vaig fer una travessa per la serra de Finestres: Sant Esteve de Llémana, Sant Aniol de Finestres, santuari de Finestres i bivac als afores de Santa Pau. Jo tenia 14 anys, o sigui... parlo de 48 anys enrere.
ResponEliminaEl teu coneixement del territori, ja ve de lluny! Jo no vaig fer la travessa. Vam tornar cap a Sant Aniol.
EliminaEt felicito per haver aconseguit que es vegi una imatge d'instagram aquí. El problema és que estic a la feina, i com que tenim les xarxes capades a l'ordinador, ara sóc jo qui no la pot veure, hahaha.
ResponEliminaNo tenia clar si s'enllaçaria només una foto, o totes les de la sèrie, o simplement l'Instagram en general. Però mira, ha funcionat.
EliminaSupose que es tracta de descobrir cadascú els seus senyals per seguir el camí propi. En el meu cas, potser és la poesia (no únicament els poemes) i, sobretot, l'estima sempre.
ResponEliminaCadascú ha de descobrir els seus, la dificultat, a vegades, és com es pot ajudar aqui no sap trobar-los.
EliminaA mi també m'ha funcionat...
ResponEliminaSort dels senyals que tenen molts dels camins que seguim a la vida, encara que de vegades ens desorientem, no ens perdrem pas!
Bon vespre, Carme.
Està molt bé i és una sort trobar senyals per no perdre'ns... bona nit, M Roser.
EliminaM'agraden els senyals
ResponEliminaque no estan escrits...,
els que vibren molt endins,
el silenci és la brúixola de
molts camins, la Lluna també
endu, i els que s'il·luminen
amb la celístia dels estels...
onatge
Ben tornat, onatge, als meus moments!!! Moltes gràcies per la teva col·laboració poètica!
EliminaA mi també m'ha funcionat, Carme. Més difícil ho tinc a l'hora de seguir els senyals, perquè la meva orientació és lamentable... Per sort, amb el temps i una canya he anat descobrint les meves pròpies estratègies.
ResponEliminaPrecisament, crec que com més costa orientar-se més útils són els senyals. Sempre aprenem, encara que ens costi temps.
Elimina