Palau de la Generalitat
 |
| Fotografia del M H President Carles Puigdemont a l'Instagram |
Mirem al cel
des de les belles parets
i coronaments i gàrgoles,
buits i desnonats, tan tristament.
Enlairem-nos més amunt
de totes les presons i reixes,
per fer un camí que ha de ser nou.
Serà més lluny, l'arribada,
serà més dur i esquerp el camí,
però la tènue claror del nord,
ara, es fa esperança.
Mirem amunt...
Si no hi ha claror de dia
hi haurà un estel cada nit.
Sembla que els núvols volen imitar la forma de les gàrgoles...El president ara veu el cel des de Bèlgica i segur que els estels li fan companyia!!!
ResponEliminaBon vespre, Carme.
Quina sort que pugui ser allà i no a la presó...
EliminaBon dia M Roser!
M'he emocionat llegint aquest poema Carme.
ResponEliminaAquests dies estem sensibles. Amb el vicepresident i més de mig govern a la presó, i el president i l'altre meitat de govern a l'exili de Bèlgica.
Quanta injustícia!!
El final del poema és bellíssim! Un estel, sí.
I els Jordis, que no els oblidem mai.
EliminaÉs que es tristíssim tot el que passa, Xavier, no hem de deixar de tenir-ho present i de treballar perquè s'acabi. La normalitat de la quotidianitat seria terrible en aquestes circumstàncies, seria com oblidar-los. Com sigui hem de deixar testimoni cada dia. Cada moment.
EliminaCom diu més avall en XeXu, nosaltres som l'estel.
L'estel que ens guia és el poble. Només ell ens portarà on cal.
ResponEliminaTu ho has dit, XeXu, la gent sap on vol anar i sap lluitar per arribar-hi.
EliminaAra fa dies que no s'hi passa per la Generalitat, per què serà?
ResponEliminaSense paraules per respondre't...
EliminaÉs tan bell, el Palau de la Generalitat... però la millor vista és la del cel sobre els nostres caps, deia Forster.
ResponElimina