Desaparició
Ja sabia que el lloro s'avorria, sol al pati, envoltat d'objectes i plantes, però sense ningú amb qui parlar, però no s'havia imaginat mai que l'avorriment el pogués fer desaparèixer d'una gàbia tancada, sense cap senyal de força.
La gàbia estava sencera, res no estava remenat, ni cap porta ni finestra forçada. El lloro, però no hi era, i no va tornar mai més.
..............................................................................................................carme
Sol en el seu món,
absent en el món de tots,
ell ja no hi és.
.........................................qui sap si...
absent en el món de tots,
ell ja no hi és.
.........................................qui sap si...
La imaginació és la força més màgica que hi ha... un "Abracadabra" i ja no hi sóc!.
ResponEliminaM'agrada molt aquest raconet, tot menys la gàbia.
Aferradetes, preciosa.
Doncs sí, el lloro és tot un mag...
EliminaLa gàbia com a objecte és bonica, sobretot si no hi ha ningú a dins.
Aferradetes de llibertat, bonica!
...acabem d'entrar a la "Dimensió desconeguda" !! hehehehe
ResponEliminaMolt original el teu mini relat, m'encanta !.
Salut ;)
Moltes gràcies, Artur!
EliminaSalut!
Sol en el seu món,
ResponEliminaabsent en el món de tots,
ell ja no hi és.
qui sap si...
Preciós, qui sap qui... m'hi trobo jo mateixa.
EliminaEl problema és haver-lo deixat sempre sol sense ningú amb qui parlar. No dic que això hagués impedit que desaparegués igual, però almenys abans de marxar hauria pogut explicar el secret de la seva teletransportació i ara sabríem que hem de fer per poder sortir de les nostres gàbies tan fàcilment com ell...
ResponEliminaAbraçades!!
Bé, Mc, tens tota la raó, però com a premi de consolació ens ha quedat el saber que és possible... 😂😂😂😂
EliminaAbraçades
Sabia que els lloros aprenen a parlar i que viuen molts anys. Un lloro escapista... no seria del Houdini?
ResponEliminaPotser sí, i tal com copien les paraules, va saber copiar la manera d'escapar...(que consti que m'has fet buscar Houdini, que no recordava qui era... he, he, he...)
EliminaÉs molt kafkià, en el sentit que em sembla una al·legoria per parlar de quan estem en aquest món però ja no hi som. Com morir en vida, que és el que em va passar a l'adolescència.
ResponEliminaJo pensava més en viure que no pas en morir, en viure en el propi món, encara que els altres no ens vegin. En escapar-nos de les convencions, en crear un món personal, una mica al marge de tothom o de quasi tothom.
Elimina