Difuminats

Aquest haiku ve de ca l'Helena:  d'aquí

 Si voles, ets.

Si ets prosaic, com saps,

et difumines.

Els Relats Conjunts: Ta matete o El mercat. NO HI HA COM TENIR SORT!

Vaig rebre una invitació per assistir a una festa d'aniversari i jo que sempre vaig atabalada i amb presses i mai no acabo de llegir les coses de dalt a baix, no em vaig fixar gaire en els detalls. Vaig mirar bé,  això sí,  l'hora i el lloc i no em vaig adonar de res més.

No tenia gaires dies per  a preparar-me i em vaig anar a comprar un vestit vermell i vistós i unes sabates del mateix color, millor dit sandàlies molt finetes i amb un taló molt i molt alt i molt prim.  

Quan el dia va arribar, les maleïdes presses va fer que hagués de caminar a tota velocitat pels carrers mentre anava cap a la casa on hi havia la festa.  Vaig posar malament el peu, vaig fer un pas en fals i  tant el taló com la tireta principal de la sandàlia dreta es van trencar.    La meva desesperació era absoluta, què podia fer, a pocs minuts de l'hora convinguda i amb totes les botigues tancades?  És que no podia ni caminar.  Em vaig descalçar i amb les sabates a la mà, vaig continuar el meu camí. 

En arribar a l'adreça, vaig veure que la finca tenia grans jardins i que la festa era fora.

Quina fila feia jo amb les sabates a la mà!  A la darrera paperera del carrer, just abans d'entrar, vaig llençar les dues sabates.  Que sigui el que déu vulgui i que pensin el que vulguin d'una dona que va a la festa descalça.

Quan vaig entrar, em pensava que tenia al·lucinacions.  Tothom anava descalç.  Però com pot ser, no ho puc entendre.  Ho vaig demanar a la primera coneguda que vaig trobar i em va dir que era una festa a l'estil de la Polinèsia i que una de les normes principals era anar-hi descalç  i em va ensenyar la invitació que jo no havia acabat de llegir...  No hi ha com haver nascut amb la flor al cul.

Des d'Abella mirant cap a la Garrotxa

Ja sé que és ben bonic de mirar lluny i poder veure el Comanegra com sobresurt per damunt de la resta de muntanyes.  I Sant Antoni al centre, ben acompanyat, com sempre.  

Però ara, a vegades, de grat o per força, me n'oblido de mirar lluny.  I em quedo amb el verd dels boscos i dels prats, amb els arbres, amb les herbes i les flors.

I igualment amb el temps.  Mirar el present, l'instant present, acaba essent sempre millor que mirar el futur.

Cireres de muntanya en creixement

Quan van madurar,  aquelles nostres cireres de l'ànima van ser com les dels cirerers de la plana, les dels camps ben regats i assolellats, van madurar grosses i  dolces i sucoses. I les vam poder compartir mentre l'ànima suspesa en el temps se sadollava de dolcesa i de plenitud.  

Ara les cireres que créixen a la meva ànima, són com les dels cirerers de muntanya, petites i no tan dolces.  Potser si tenen prou temps, també creixeran i maduraran encara... I les teves?

LLetres i fils de Juny

 

Sempre hi ha herbes vora els camins

i un cel que plora o un cel que riu.

Quan jo camino amb ulls oberts

vull emportar-me allò que veig.

Ratlles i núvols, tiges i flors i...

a cada pinzellada una emoció.

Barraca de camp

El mur i la història.

La cabana, la porta i la feina dels homes.

Els arbres florits i el moment present.

Les pedres i el silenci.

L'instant i l'oblit.

L'indret i la presència.

La vida i el no res.

Cel

Mirar i concentrar-me en el mirar i no deixar mai de mirar.

Somriure, sospirar i pensar que aquests instants contemplatius

són aquella mena de felicitat que puc dur posada a tot arreu.

I acompanyar-la i mantenir-la amb els mots que l'expliquen.