Líquens

Hi ha cicatrius a la pell del groc

i més cicatrius a l'escorça de foc.

Tantes coses em maseguen la pell del cos

tantes altres fan que l'esperança s'hagi fos.

Un tacte suau, somriures nets i mots rebels

com si fos nou cada matí, d'un món tan vell.

Festa

Quines herbes tan mudades

Què deuen celebrar?

Potser si jo m'hi apropo

els ho podria preguntar.

Herbes, que sou tan boniques,

quina festa organitzeu?

Amb delicades filigranes

vestides de cap a peus.

El comiat d'una donzella

I l'arribada d'un nou nat:

A reveure, primavera

que l'estiu ja és arribat!

L'instant a Sant Roc de Vilablareix

Sec a terra:

el prat, el bosc, l'ermita, la finestreta gòtica…

M'estiro a terra:

el cel, els núvols, els ocells, els insectes…

Contemplo, només i l'ànima vola…

Fluint com l'aigua

Aquella aigua que fa temps 

fluïa amb l'escuma dels safarejos

ara duu reflexos del color de les flors.

El nostre fluir

té un cel ben blau

i núvols viatgers.

I la frescor de l'aigua

que calma la set.

I la música de la pluja

sobre la teulada.

Som un sol riu.

I a la riba, un infinit

a la nostra mida.

Perquè alguna cosa sempre es perd...

Perquè alguna cosa sempre es perd...

Helena Bonals

Perquè alguna cosa sempre es perd...

ens podem quedar amb la pèrdua

per no continuar en l'intent i perdre més i més.

Acceptar-la, fer-ne el dol o no fer-lo

i anar per un altre camí, diferent.

Perquè alguna cosa sempre es perd

podem evitar el risc per sempre

i deixar enrere convencionalismes

maneres de fer quasi obligades

i inventar-nos la vida de nou

a la nostra manera. 

Perquè alguna cosa sempre es perd

també podem revoltar-nos

i perdut per perdut, continuar buscant,

buscant, fins que aquell dia, 

quan potser ja no hi creiem gaire,

ens amara endins una plenitud desconeguda.

I el cos, ja no és el cos, 

no és començament ni final

ni existeixen límits que ens separin.

En la plenitud, sempre, tot és ànima.

Jardinera

De les parets despintades en farem mapes, 

De les fustes clivellades i reseques, jardins.

I deixarem que la vida pugui viure-hi, endins.

Ca n'Alzamora de Rubí: Enamorada de les masies

Hi ha serenor en la teva mirada,

malgrat que res no és tan simple com sembla.

Ni la bellesa dels teus ulls 

ni la feina que s'ha bellugat  dintre teu.

Reposo en tu i en la calma que ofereixes.

Calla el soroll exterior, en contemplar-te.