Hi ha cicatrius a la pell del groc
i més cicatrius a l'escorça de foc.
Tantes coses em maseguen la pell del cos
tantes altres fan que l'esperança s'hagi fos.
Un tacte suau, somriures nets i mots rebels
com si fos nou cada matí, d'un món tan vell.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
-
És bo tenir a cada família un caçador generós, que caça no pas per possessió, ni per matar, ni per menjar. Caça només per restituir la c... -
La meva foto "tunejada" pel Xavier Pujol Primera participació als Relats de la Carme: Relat en imatge de Xavier Pujol ... -
"Al final, cal recordar que ni les constitucions ni la polícia derrotaran als qui lluiten amb la justícia del seu costat." Nel...
Res de nou sota el sol...
ResponEliminaperò a l'escorça sempre hi trobarem un bri d'esperança.
Aferradetes, preciosa.
A l'escorça i als arbres en general, sempre i fonen esperança.
EliminaAferradetes, Paula.
Gràcies a la poesia és com si fos nou cada matí, per vell que sigui el món.
ResponEliminaSempre ens podem inventar de nou el dia, és cert.
EliminaEls líquens són bons amics de l'arbre. Segur que es tenen cura de les cicatrius l'un de l'altre.
ResponEliminaVa bé de saber-ho! Consola…
EliminaEl món és vell pèrò si acaronem l'arbre, els líquens de l'escorça ens parlaran d'esperança, i els somriures feran que cada dia, el matí sembla d'un món més nou...
ResponEliminaPetons, Carme.
Gràcies M Roser… petons.
EliminaTambé els líquens a vegades ens fascinen. I com sempre tu en fas poemes que també fascinen.
ResponEliminaTenen colors molt boics i texture realment fascinants. Gràcies, Xavier!
Elimina