Escala

Les fulles seques han cobert moltes hores que encara han de venir

i les herbes i els esbarzers desdibuixen els límits dels camins.  

Mantenir la bellesa del futur és treure les fulles o no treure-les?

Lectura

PINTÓ, Jordi El poder de l'art

PINTÓ, Jordi El poder de l'art . 
Seguint a l'Helena

 

Seure i llegir:
idees i cabells
volen al vent.
El blau que m'enamora,
el verd que em fa pensar. 

Núvols i aire,  
i el vermell que m'atura.
Damunt del cap,

al cim de tots els textos

vola la llibertat.

Lletres i fils

Em diu el meu blog, que li sembla que l'he deixat a la corda fluixa, que no sap segur si ja l'he abandonat del tot o encara no. 

És natural, que no se'n sàpiga avenir,  ja que en tretze anys i mig de convivència amb ell, mai no havia estat una setmana llarga sense escriure res. 

Avui, divendres, el dia que fa 8, m'hi poso, retrobant un marge d'horari acostumat dels  divendres cap al tard,  perquè no se li faci estrany, demanant-li disculpes, si calen i esperant que no em pagui amb la mateixa moneda i ara, sigui ell el que es negui a acceptar aquest nou post d'emergència.

Provo sort i clico sobre el botó de publicar. 

Molt Bon Any 2021

Que tots tingueu molta sort!

El vesc em diuen que en porta.

Si sort és tenir salut

cullo vesc i no didorta.

Que el 2021 ens porti molta salut, molta sort i coses bones...

MOLT BON 2021

 

Fulla multicolor

Vol tastar tots els colors, 

vol provar més lluentors,

mentre encara és a la branca.

Relats conjunts de desembre: la dama de Shalott

John William Waterhouse - The Lady of Shalott - Google Art Project edit

 

La Colin havia estat presonera dins del seu palau. Ella era la senyora i la que podia fer i desfer i donar les ordres que vulgués. Però deia una llei escrita des de temps immemorials, que no podia sortir ni marxar mai del Palau. Que hi havia un encanteri antic i que era el seu poder, la seva força i la seva màgia la que ho mantenia tot dempeus... que si la Senyora Colin, de qualsevol generació durant segles i segles, marxava tot s'ensorraria i moriria tothom.

I així, no coneixia el món, només el podia veure rere les finestres. Era terrible tenir el poder de tot menys de canviar aquesta llei injusta.  Mirava el paisatge suau i verd del seu país i desitjava trepitjar l'herba descalça, remullar-se al riu, i sentir l'escalfor del sol damunt la pell.  I conèixer el vent i la pluja i també conèixer tantes persones: conèixer el forner que feia el pa tan bo, i la teixidora que feia aquelles robes precioses.  I no, això tampoc li estava permès, ningú que no fos servent o familiar podia entar al palau.

Estava resignada a la seva sort, perquè li semblava que no podia posar en risc la vida de tantes persones que vivien a Palau, però mil vegades havia tingut la temptació, ni que fos per breus minuts, d'escapar-se de la seva bellíssima i còmoda presó.  No es creia que ella fos la que mantenia alçat el Palau, però no s'arriscava a comprovar-ho.

 Un dia, va veure una barqueta que s'acostava, amb un noi que amb tot de simples fils penjant dels costats de la barca, anava traient peixos.  Ella no havia vist mai ni el noi, ni les peixos i es va quedar molta estona observant-lo.  El noi la va veure, la va mirar, li va oferir un peix i li va somriure, sabent que no podia pas donar-li, estant tan lluny com estaven i li deia de baixar, la cridava que baixés que li regalaria alguns dels seus peixos per sopar. Però ella no va baixar, es va amagar a la seva cambra lluny de la finestra i va plorar llàgrimes de solitud.

Aquella nit no podia dormir i mirava el riu a la claror de la lluna i es va adonar que si bé el noiet devia fer hores que havia marxar, la barca era allà, aturada i buida. I va tenir por, va tenir por perquè ja va veure que alguna cosa molt potent dintre seu l'empenyia a marxar.  Va sortir d'amagat de tothom,  a trenc d'alba, va pujar a la barca, tement la pitjor desgràcia que havia vist mai.  Sí, tenia molta por, però va separar una mica la barca de la vora, i es va deixar portar pel suau corrent d'aquest riu que travessava la plana.

No gosava mirar, però quan ho va fer, va veure que no havia passat res. Tot sense ella, continuava igual, dempeus amb tota la seva bellesa. Tota una vida d'engany i de presó per a res.

Va marxar, riu avall, sense saber on, però amb la intenció de marxar ben lluny...  alliberada de les cadenes invisibles, però al cap d'unes hores, més que alliberada se sentia furiosa contra tots els que l'havien enganyat des de sempre i va decidir tornar  "Em sentiran"  va dir "I, a partir d'ara, sortiré sempre que em doni la gana. I sortiré a pescar peixos  amb aquell noiet tan eixerit i simpàtic."

Bon Nadal

Arriba un Nadal més quiet.

Un Nadal de ser pocs a taula.

La soledat de molts és agreujada.

Potser encara podem aprendre 

que els moments que no hem viscut ja no tornen.

I quan s'hagi acabat el mal viatge

ens caldrà ser de nou nosaltres

i viure pensant que amb tot l'amor

podem fer que Nadal sigui qualsevol dia.

Bon Nadal a tothom!!!  

Els millors desitjos i una abraçada.