Alzina

Una vegada, en un lloc molt proper, deu fer uns 11 anys, hi havia una alzina que va sofrir un atemptat.

Ara, aquests dies que no podem sortir de casa, us la torno a posar.  Aquest cop en foto. Ella mateixa ha triat les branques que es farien grosses i ha desestimat les que ha volgut. Tenia ganes de viure i se n'ha sortit.

Racons i carrerons

Tots aquells racons que estaven plens de coses pendents, d'andròmines inservibles que només feien que nosa, ara, han quedat endreçats.  No ens ha calgut arremangar-nos, ni portar-los a la deixalleria. No ens ha calgut, finalment, fer dissabte, tot repassant-los un a un fins a trobar-los-hi el què i el com.  S'han fos, sí, realment s'han fos, com si això fos possible.

De mica en mica, l'aire s'ha fet pur,  transparent, respirable i podem omplir-nos els pulmons amb la golafreria de mantenir-nos sempre tan nets,  per dins, com ara.  

No tenim ganes de silencis i barregem  passats, presents i futurs, amb una esperança incerta de poder viure'ls, encara.  No és un miratge, és una realitat d'un jardí ben cuidat.  Un jardí amb clarors màgiques que assenyalen camins.

No hi ha buit,  la plenitud m'habita, malgrat els laberints on estem ficats. 

No necessitem cap balança per mesurar-nos.  

El patchwork de colors i textures ens acompanya.  M'agrada més poder ser com l'arcada de pedra que aixopluga  i recolza. Sense maquillatges, ni additius.  

Embriagueu- vos de Baudelaire

Santa Maria del Pla - Sanaüja

Traduint Baudelaire, que escriu coses molt boniques:

Embriagueu-vos

S'ha d'estar sempre embriagat, tot és aquí; és l'única qüestió. Per no sentir l’horrible i pesada càrrega del temps que us trenca les espatlles i fa que us doblegueu cap a terra, cal que us embriagueu sense treva.

Però de què? De vi, de poesia o de virtut, a la vostra manera, però embriagueu-vos!

I si algun cop, sobre els graons d'un palau, sobre l'herba verda d'un fossat, en la solitud avorrida de la vostra cambra, us desperteu amb l’embriaguesa ja disminuïda o desapareguda, demaneu al vent, a l'onada, a l'estrella, a l'ocell, a tot allò que fuig, a tot allò que gemega, a tot allò que roda, a tot allò que canta, a tot allò que parla, demaneu quina hora és; i el vent, l'onada, l'estrella, l'ocell, el rellotge, us respondran: “És l'hora d'embriagar-se! Per no ser els esclaus martiritzats del temps, embriagueu-vos; embriagueu-vos sense parar! 

De vi, de poesia, d'amor o de virtut, a la vostra manera.”

BAUDELAIRE

I sí! m'embriago sovint, però mai de vi ni de virtut. No m’agraden gaire ni l'un ni l'altra. M'embriago de moltes coses més que les que proposava Baudelaire: de paisatge, dels meus pobles, de postes de sol, de colors, de poesia, de literatura, de música, d'amistat, d'amor...

Embriagueu-vos, ara que sou a casa, segur que trobeu amb què fer-ho.

<

Rellotges de sol

Rellotge de sol a Torà - plaça de l'església -

Rellotge de sol, posat en una façana que només té sol de tarda.  Jo hi vaig ser al matí i efectivament no li tocava el sol i no marcava l'hora.

Fins aquí s'entén, però, després d'això, vosaltres enteneu alguna cosa del seu possible funcionalent?

I parlant de rellotges de sol complicats, algú ha vist un rellotge de sol  molt nou i molt modern que hi ha al port de Barcelona?  I si algú l'ha vist, hi heu entès alguna cosa? Ens hi vam passar una bona estona intentant esbrinar-ho, però no ho vaig veure gens clar. Us deixo un enllaç on he trobat imatges i explicacions.  Continuo sense veure-ho clar malgat les explicacions.

Relats conjunts de març: Pollice verso

Jean-León Gérôme, 1872, Pollice Verso

Les persones humanes sempre hem estat salvatges, cruels i agressives.

Ara ens creiem que no,  perquè ja no es fan aquestes coses al circ dels romans.

No ens enganyem. Les persones humanes continuem essent salvatges, cruels i agressives. Ara ja no fem el gest del polze cap avall, no, però per omissió no demanem la mort d'una  sola persona, sinó que condemnem a mort a centenars i milers, tantes vegades, tantes, que ja fan mandra d'enumerar.  Salvatges!

Però no ens hem d'oblidar de l'altra cara de la moneda i avui l'hem de tenir més present que mai. Totes les persones bones, altruistes i solidàries que treballen pel bé de tots: gràcies sanitaris, gràcies a les persones que netegen, gràcies pagesos, gràcies forners, gràcies farmacèutics, gràcies carnissers, peixaters, caixers de supermercat, treballadors de les indústries alimentàries, cosidores voluntàries de màscares protectores, repartidors de cistelles ecològiques, i un inacabable etc... 

Gràcies, també, a tots vosaltres, per quedar-vos a casa.

Casa i pou amb accés a tots els pisos

Una casa de Sanaüja

Avui, ja només puc volar. 

S'ha acabat de caminar, d'anar amb bici, d'anar amb cotxe, d'anar amb tren  o amb avió.  Doncs com que no hi ha cap més sortida: volaré.

Volaré cap a les balconades antigues, fins a trobar les veus d'infants que juguen entre el blat de moro penjat que s'asseca al sol i a l'aire.  Els miraré jugar, mentre sento el soroll de la corriola del pou que no para amunt i avall, sobretot quan s'acosta l'hora de fer el dinar  i el repicar de la galleda  i l'alegria de l'aigua.

Volaré tambe vora els amics que han quedat lluny.  "Trigarem a veure'ns"  em deia ahir una amiga, amb qui només ens separa una horeta escassa de cotxe. Volaré al teu jardí, també, per veure't com cuides el teu petit hortet i com el sol que tant t'estimes t'acarona la pell.

Volaré cap al passat, cap al present i cap al futur...  qui podria imperdir-nos-ho?

Tronc de glicina

Glicina i balcó a  Torà

S'han fet un sol cos, la glicina i la casa.

Entrellaçades, l'una i l'altra, entortolligades.

Se saben el tacte i la força, se saben el color i l'olor.

Quan florirà, aquesta primavera la glicina, 

quedarà amagada la grisor del mur, la façana escrostonada.

I tot semblarà jove altra vegada.