Colors i olors de la troana.

Les troanes aboquen generoses els seus fruits de tardor i hivern sobre el carrer.

Sota dels arbres del meu carrer 
ningú no hi passa, ningú no hi passa.
Vora dels arbres del meu carrer,
si ningú hi passa, jo hi passaré.

Quan fan les flors, entrat l'estiu
ningú no olora, ningú no olora.
Amb flors tan blanques, entrat l'estiu
 i ningú sent l'olor com riu.

Madura el fruit a la tardor
com que no es menja, com que no es menja.
Del fruit madur a la tardor
ningú no en veu el seu color.

Drupes petites, negres, morades.
Ningú s'hi fixa, ningú s'hi fixa.
Petita fruita negre i morada
és ben rodona i arraimada.

Quan cau la fruita, queden les branques
i el seu carbassa i el seu carbassa.
Quan no hi ha fruita, jo veig les branques
i el seu carabassa que m'arrebassa.

Relats conjunts: recordant el passat

- No havíem parlat mai de tot el que ens va passar, tan bé ni tan clar com ara. I quina felicitat poder-ho fer en un moment així, tan tendre, tan tranquil.
- Poser no, tens raó.
- Com ens ho hem fet per arreglar-ho i superar tots els mals moments? Ho sabries explicar?
- No, és impossible d'explicar. Mica, en mica, amb les petites coses, amb les paraules que ens hem anat dient, explicant com estàvem, com sentíem.
- Ho hem fet sols,  hem fet una feina cadascú individualment i al final ens ha servit.
- No hi estic d'acord, ens hem parlat molt.
- Sí, però quan ens  hem parlat ja era amb la feina feta. O sigui a la teva manera, fer els processos interiors, silenciosos i les paraules i propostes, ja prou clars, amb els processos acabats.
- Vols dir? Jo trobo que ens hem anat dient moltes coses.
- Sí, clar que sí, però no hi ha hagut cap conversa a fons, cap catarsi conjunta, cap dia on les coses hagin canviat d'un cop.
- En això tens raó, no hi ha hagut ni aquest dia, ni aquesta conversa.
- Molts intents, però tots fallits.
- Recordo el primer dia que ens vam tornar a sentir còmodes parlant. No vam parlar de res de nosaltres, vam parlar de coses diverses, de llibres, d'activitats que fèiem i em vaig sentir molt bé.
- Jo sabia que et sentiries bé fent això, al final jo pensava que no volies parlar més de les nostres coses, ni de nosaltres, però em vas sorprendre molt, quan al final de tot vas dir, amb una mica de recança: no hem parlat de nosaltres.  Va ser un intercanvi de regals, jo et vaig regalar l'alleugeriment de la conversa que tant necessitaves i tu em vas regalar la promesa de parlar de nosaltres. Era la bona combinació, però saps? quan et sents tal com com surto a la imatge, no surt gaire bé la lleugeresa.
- És bonic recordar junts, des del benestar i des de les coses resoltes, és bonic i és un orgull fer-ho. Recordar el passat dels moments tristos, també pot ser un moment feliç.

Diàleg poètic amb Novesflors

La Muga a  Boadella i Les Escaules

Dialogant amb Novesflors

Buida de temps enyore les paraules.
La plàcida solitud vora les ones, 
o sota els alzinars tan nets de sotabosc,
o a la riba d'un riu mirall i reflex de llum
o al meu racó més secret de casa.
Sí, a casa, arraulida en un coixí
sobre el trespol, puc escoltar 
com el meu batec s'acompassa amb cada mot 
i també amb el tacte dels peus sobre la terra.
Mai no és hivern, ara, sempre és temps lliure
i la solitud ha fugit sense adonar-me'n.
I els mots flueixen lentament...

Enyoro tant els versos, 
que plena de mots
escric de nit, en el silenci:
amb fulls de pensaments
i llapis de somnis.

Flors salvatges

Han crescut soles, a desgrat de l'abandonament, del tancament, de la pintura malmesa, de la solitud dels murs. 

Han crescut soles perquè volen fer trampes, volen, només, desmentir la tristesa. 

La barca, la nit

Era fosca la nit
i les barques mudes.
Les ones a la mar
brillants d'escumes.

És dificil el vers,

si no el gronxa l'onada. 

Si se'ns amaguen els mots

inventarem imatges.

Relats Conjunts de Gener: recordant el passat

Carlton Alfred Smith, 1888, Recalling the Past

- Tatiana, nineta meva, recull tots els trossets d'aquestes cartes estripades amb tanta ràbia. Què et diu? Recomponem-les, tornem-les a llegir, ensenya-me-les, parlem-ne.
- No, mare, no, ja no vull llegir-les més. Tot està acabat, tot ha anat malament.
- I jo? que puc llegir-les? Al menys en podrem parlar, fa tants dies que estàs així que no sé com puc ajudar-te.
- Llegeix-les, si vols. Jo tampoc en voldré parlar, però al menys tu sabràs de què va. Ja ho veuràs, només em parla d'altres dones i no diu res de mi, ni de nosaltres!
- Vejam, vejam... mira, m'ha quedat
prou sencera! Oooh! Tatiana, però quina carta més bonica! Què li trobes de dolent?
- Que només em parla d'altres dones, que no t'ho dic?
- T'explica la seva vida, abans d'haver-te conegut, tot plegat fa pocs mesos que us coneixeu...
- Sí, sí clar, de la seva santa dona, tan bona, tan bona i  que va morir tan jove, al poc temps de casar-se, de la seva primera promesa, tan bonica, que el va deixar sense cap explicació, de la dona que li anava al darrere i era tan, tan llesta, però que a ell no li agradava...
- I què? no ho vols saber?
- Noooo!!!!
- Doncs t'equivoques. I tu li has parlat de la teva història?
- No, tampoc, vols que passi per la vergonya d'haver d'explicar que he hagut de tornar a casa els pares, després de casada i abandonada?
- Doncs mira, ja és més sincer i més honest ell que no pas tu.
- Però mare, què dius? Si no em parla de mi, si no em diu res de bonic.
- Dic el que sents. I sí que parla de tu, amb timidesa, amb una mica de por, però en parla. Escolta bé què diu: "Tatiana meva, he tingut una vida amorosa tan complicada i tan infeliç que vull explicar-te-la bé, perquè entenguis les meves pors i les meves inseguretats. Si m'equivoco, no m'ho tinguis gaire en compte, ja n'aprendré. Sóc un tímid incorregible, tu potser també ho ets i espero que trobem junts una mica de calma, de tendresa i de felicitat".
- On ho diu això?
- Doncs al començament de tot...
- A veure?
- Mira, aquí...
- No ho has afegit tu, oi?
- Tatiana, si us plau, no diguis bestieses. Que no saps llegir?  Com has llegit aquesta carta?
- Amb presses, amb avidesa, amb por, amb molta por. He llegir massa de pressa d'acord, però després només fa que explicar les seves experiències amb elles.
- I si necessita expressar-ho? I si necessita que ho sàpigues? És tan dolent, això? Ja li has contestat?
- No, ni pensava fer-ho.
- Ets cruel, massa susceptible i gens comprensiva. El que hauria de plorar és ell. Però potser és millor per a ell que no li contestis, estarà més tranquil sense tu.
- Però mare, - va cridar la Tatiana - tu de part de qui estàs?
- De part de qui vol que les coses vagin bé i de qui té ganes d'estimar.  I en aquest cas és ell. Si no ho intentes de nou, la teva actitud no sé si serà d'un egoisme extrem o bé d'una covardia immensa.
- I què li dic?
- Li agraeixes que hagi estat tan sincer i li expliques la teva vida...
- Sí, dona, apa! I què més?
- Convida'l a passar uns dies aquí, a casa, el coneixerem.
- I si només em parla d'elles?
- I si, i si, i si... els i sis, no serveixen per a res.
- Em moro de por.
- Ara t'escolto. Ara comencem a anar bé. No el culpis a ell de la teva por, és la teva por. Doncs li dius... i li expliques que tens por i al mateix temps li dius que només en dir-ho, ja lluites una mica contra ella.
- Creus que m'escoltarà?
- Si no ho proves, mai no ho sabràs.

Portal a La Tallada d'Empordà

Closa, l'estança, 
preservat silenci dels ulls.
La claror del cor travessa
murs i tanques i sabem qui som.
Vam sembrar pensaments de llum
i ara ens floreixen en cada mot.
Espera el món, a fora, 
Un raig de sol 
acoloreix enfiladisses preguntes.
I compartim qui som.