Plou, I no aturem el viatge dels turons. Com un joc. De turó a turó, d'ermita a ermita. Em mullo I surto i m'apropo i miro... I busco la història amagada dels finestrals que callen tot escoltant el trepig de les gotes. Marxem amb la imatge als ulls i l'instant al cor. Ara sabem que la pluja de debó encara no havia arribat.
Entre la pluja i la terra, l'espai humit i càlid ens envolta. La teulada, el paller... precàries proteccions de bellesa immensa. Refem camins per abastar-la.
Dir la veritat, les coses tal com són, a vegades sembla impossible, però allò que sí ha de ser possible és intentar-ho. No ens podem empresonar en silencis volguts i consentits. La veritat, a vegades té dues cares: La bellesa imponent de la masia i el seu abandonament. La força i potència de la seva estructura i la fragilitat en alguns espais o moments. La riquesa de la seva història i el seu sentit més profund i el seu aspecte descurat. Les aparences enganyen, ho diem molt. I és ben cert, per saber i conèixer cal anar a fons. Fins i tot de nosaltres mateixos. Quina meravella de masia i que difícil deu ser mantenir-la en perfecte estat.
No és la porta d'entrada a cap realitat. No és cap camí gaire transitat. Insegura, sense proteccions ni baranes. Guarnida amb les plantes que la fan bonica, oberta com si fos una finestra. És la porta que utilitzem per escapar-nos d'un excés de racionalitat, és la porta dels somnis, és la porta que obre altres dimensions. Discreta i a punt badar-se del tot quan el pensament ens hi porti.
Troncs i trossos de branques trencades giravolten amb la força de l'aigua que els arracona a un costat. No els arrossega, per més estona que me'ls miro. Continuen movent-se en uns cercles incerts a mercè de l'aigua. D'altres baixen a gran velocitat. Importa molt el lloc on ets, on et situes: pots donar voltes tota una eternitat o avançar impetuosament riu avall.
Hi ha llocs, on el riu no deixa cap opció pels que voldrien fluir plàcidament.
No els conec personalment a cap d'ells, però com m'agradaria abraçar-los!
L'agredolç m'acompanya des que tornant a casa després de vacances he trobat algunes respostes dels nostres polítics ostatges de l'estat espanyol, de la justícia espanyola. La il·lusió de rebre les seves respostes, s'estavella contra la tristesa de tenir-los encara empresonats.
Llegir-los, i també haver parlat amb una amiga que ha vist personalment i ha parlat amb una d'elles, em fa pensar moltes coses.
Realment ens transmeten com estan? Sempre els llegim amb ànims, amb força, amb fermesa i quina sort que sigui així!
Però jo no puc evitar de pensar en els moments de fragilitat i en com els poden gestionar si sempre han de donar imatge de fortalesa.
Em quedo amb les abraçades i els petons, que ens acosten d'una manera més emocional: no ens coneixem i per tant l'abraçada no es produirà mai, ni quan siguin lliures, i potser per això em sembla tan important.
Jo també els abraço i si tenen moments fràgils els abraçaré més fort.
