 |
| Santiago Rusiñol, 1892, Interior d'un cafè |
La xafardera de la meva veïna, aquí fent temps com aquell que res. Només per vigilar-me a veure si em trobo amb algú. N'estic fins al capdamunt d'ella, ho xerra tot als meus pares i després em controlen encara més. He hagut de demanar una consumició que no volia, per culpa d'ella. Ara, també cal dir aquest xarop amb sifó està boníssim, això sí! Si me'n vaig es capaç de seguir-me. Ella pensa que m'he de trobar amb algú, aquí, però no sap que jo he vingut fins aquí perquè he vist que em seguia i no volia que arribés, darrere meu, fins al lloc on anava. I em fa patir arribar tard... i perdre el poc temps que tenim. Quins nervis, quin neguit!!!
- Elionor, maca, com estàs? que esperes algú?
(no, si ara, a sobre, em donarà conversa)
- Molt bé senyora Engràcia, i vosté? Sí, sí, espero la meva amiga Matilde, anirem adonar un volt.
- Ah! Estaré encantada de saludar-la!
(quina pesada, aquesta dona!!!)
- Vaig a veure si la veig venir pel carrer.
- Ves, ves, noieta, ja us espero aquí, aniré a saludar la Maria, mentrestant, ara que té un moment de repòs darrere el taulell.
(aquesta és la meva, surto i fujo corrents, que em perdi la pista...)
- Hola senyora Patrícia, que arribo tard? - diu esbufegant l'Elionor.
- Tot just 5 minutets reina, passa, passa,
- És que la senyora Engràcia no em deixava de petja...
- Ui, la bruixa de l'Engràcia no em pot veure.
- Oh! i si els diu als meus pares que vaig a veure una vident i em gasto els diners així, em maten!
- L'has esquitllada prou bé doncs, no la veig en cap racó de tot el carrer. - diu la Patrícia mirant per la finestra - Som-hi Elionor, què vols saber?
- Si us plau... Per quant temps hauré de suportar aquesta meva veïna?
