Arbre de vellut
Es vesteix de vellut
i ens fa més tendre el seu gest i la seva pell.
I la tendresa no escapça pas la seva força.
Sobreviu, l'hivern i la gelada
i prepara, dia a dia,
tots els brots d'una nova primavera.
No tot és la paraula, no tot és el gest,
ni tot és la carícia.
Sura per damunt de tot, l'ànima de vellut,
la tendresa suau, com una molsa,
de cada batec, de cada esguard.
de cada batec, de cada esguard.
Pacientment,
filigranes de somnis
ens rescaten cada dia
per despertar la nostra particular primavera.
Com m'agrada la contraposició de les dues estrofes, Carme! Només els propis somnis són capaços de bastir les primaveres més íntimes, només els somniants en sabran copsar tota l'essència...
ResponEliminaM'alegro que t'agradi Montse... la primera estrofa serveix per "connectar" fora i dins, perquè sempre m'agrada de fer els paralel·lismes entre les dies coses.
EliminaDues coses... volia dir
EliminaAviat el vellut haurà de deixar pas a la màniga curta
ResponEliminaSembla que ja en tenim ganes, Joan...
EliminaPosen molsa les paraules.
ResponEliminaUna molsa que sempre hauria de ser tendra i gerda...
EliminaPotser si que aquest vellut el protegeix de les glaçades, però potser arribarà un dia que aquesta abraçada abraçada tan tendre es menjarà l'arbre!!!
ResponEliminaLa molsa, no, dona... si fos una heura seria més perillós...
EliminaEl vell arrugat s'abriga amb roba verda, uns colors que per a ell no passen de moda.
ResponElimina"filigranes de somnis". Quin bell despertar!
Els colors no passen mai de moda, per més que s'entenstin en fer-nos -ho creure. Per a ell, ni tampoc per a nosaltres. Què faríem sense el verd? Què faríem sense el blau? Què faríem sense el groc?
Elimina"No tot és la paraula, ni tot és el gest/ ni tot és la carícia": amb la mirada n'hi ha prou.
ResponEliminaLa mirada és molt... la mirada pot ser tot.
Elimina