Walt Whitman: No deixis de creure mai que les paraules i les poesies poden canviar el món
divendres, 15 d’agost del 2025
Relats d'estiu de la Carme. Agost: pintures rupestres de El Cogul
dimecres, 13 d’agost del 2025
dilluns, 11 d’agost del 2025
Conte a l'Espai Cràter
Baixem. Les restes d'un antic cràter ens acullen. L'espai cràter és interessant, hi ha moltes informacions i moltes activitats interactives per fer, però jo miro sobretot la paret que resta de l'antic cràter. Penso que és una sort que el volcà estigui ben inactiu, des de fa segles, sinó seria molt perillós. I al mateix temps sento recança pel volcà. La projecció de colors i moviment ens explica tots els diferents materials de la paret i com funcionen les erupcions i veiem la lava projectada que baixa, lenta i espessa per la paret de roca volcànica.
Quan tot s'apaga, surt un núvol de fum que fa un so com un sospir. Tothom queda sorprès. Li pregunto al guia com ho fan això i contesta: no ho sé, això no ha passat mai. No forma part de l'espectacle.
El volcà mort i apagat, ha sospirat de veritat.
divendres, 8 d’agost del 2025
Pel camí de darrere
A l'amic Climent, in memòriam:
Has passat pel carrer del darrere,
has marxat per sempre, sense que et veiés ningú.
Com eres tu, discret i reclòs,
com has viscut, has volgut morir.
No t'hem vist marxar,
no hi ha hagut comiat,
ens queda, per sempre, la teva generositat,
el teu afecte, la teva disponibilitat, el teu record.
Només puc dir-te, i sé que no soc pas l'única,
i que tots els amics ho compartiran:
mentre jo visqui, tu viuràs amb mi.
dimecres, 6 d’agost del 2025
Escletxa de llum
Totes les persianes, de totes les sales, estaven abaixades, però separades dels balcons i finestrals per les baranes o les barres posades expressament per fer aquesta funció. La claror de les sales era molt agradable i suficient per a poder gaudir dels dibuixos i les pintures.
Els meus ulls, però, se n'apartaven sense adonar-me'n, buscant les escetxes de llum que venien del pati o del carrer.
Escletxes de llum que, a mi em semblava, que emmarcaven universos.
dilluns, 4 d’agost del 2025
Pati blau de la Fundació Mascort a Torroella de Montgrí
No hi cabien més coses en aquell pati blau.
Jo l'havia anat omplint, omplint i omplint per dissimular la teva absència.
Ben inútilment, el color blau, sempre cridava el teu nom.
divendres, 1 d’agost del 2025
Balcó
L'Èlia, quan anava a casa de la seva germana, es delia per aquell balcó, li agradava l'ombra de la persiana i li agradava mirar el carrer i els vianants i el tràfec dels botiguers i de resquitllada la plaça. Aquí voldria viure jo, pensava sempre.
Ella, però, vivia en un petit nucli apartat del poble, on hi havia una masia, una teuleria, un bar i cinc habitatges. Dos dels quals pertanyien a la seva família i hi vivien tot l'any els altres eren de lloguer, de vacances.
L'Èlia portava el bar, servia refrescos, i algunes coses de menjar, sobretot pels treballadors de la bòbila, però també pels passants, pels excursionistes, pels estiuejants.
A ella no li agradava gens viure allà i encara menys servir al bar tot el sant dia, s'hi avorria i sempre veia les mateixes cares i sentia les mateixes paraules. El seu pare treballava a la bòbila i la mare s’ocupava de la casa, del menjar, de l'hort i de tenir cura de l’àvia. El seu germà estudiava, la seva germana gran s'havia casat amb un estiuejant de ciutat i només ella podia mantenir el bar obert. I li havien dit sempre que aquell bar era necessari, tant per la família com pels treballadors.
Els seus pares l'havien educat i malgrat que l'havien cuidat molt bé, l'havien educat com una noia que havia de tenir cura de tots i de tothom que la necessités.
Ella somiava els carrers i les botigues de ciutat i s'imaginava que en lloc de servir cafès i gasoses despatxaria en una merceria envoltada de fils i llanes i cintes de colors o en una botiga de roba on vendria teles de tota mena, al detall, venudes a metres.
Quantes vegades a la seva vida havia rumiat i rumiat i planejat i planificat que marxaria? Ni ella mateixa ho sabia. Sabia que sempre acabava decidint de quedar-se. Qui o què l'empenyia a decidir sempre en contra d'ella mateixa? No ho sabia, sabia què triava, però no sabia qui triava, triava ella? O triava algun titellaire benintencionat en forma de pare o mare que la feia pensar i parlar com ell volia?
En Jep era un treballador que sempre li anava al darrere i a ella no li agradava gaire, però poc a poc se la va anar guanyant, tampoc tenia gaires persones per conversar i després de compartir tantes xerrades, el Jep va saber com fer-la decidir. Va buscar feina en un magatzem, a ciutat, i li va dir que marxava. Que si es volia casar amb ell podien marxar junts.
I ella va triar marxar, amb en Jep. Les coses no van ser mai com ella havia somiat. Ella pensava que havia triat el que ella volia, però era realment era allò el que ella volia? I realment havia triat ella?
Vola lentament la barca sobre l'aigua amb un anar i venir incessant. De vegades, gairebé buida, només dues persones que fan petar la x...
-
És bo tenir a cada família un caçador generós, que caça no pas per possessió, ni per matar, ni per menjar. Caça només per restituir la c...
-
La meva foto "tunejada" pel Xavier Pujol Primera participació als Relats de la Carme: Relat en imatge de Xavier Pujol ...
-
"Al final, cal recordar que ni les constitucions ni la polícia derrotaran als qui lluiten amb la justícia del seu costat." Nel...