Arrels

 AGUILERA, Rafael Arrels dins Associació Fotogràfica Jaume Oller

Ve de ca l'Helena

Arrelo terra endins
Arrelo terra enllà.
Arrelo en tu i amb tu i de tu…
Arrelo en els mots, 
si són ben nostres.

Era una lluna tan petita

Era una lluna tan petita 

que la podíem fer nostra.

La lluna,

l'instant,

el color del cel,

El pensament

i el mateix gest mirant amunt,

tots dos al mateix temps.

Era un temps tan petit

que només jo,  imaginant,

el podia  fer nostre.

Relats d'estiu de la Carme. Juliol: Refugi de muntanya

Fotografia de Xavier Pujol

Interior del refugi de l'Illa. A l'estany de l'Illa. Principat d'Andorra. 

Érem els cinc caminadors de la colla els que havíem volgut fer aquella travessa. Per sort, els que no tenien tantes ganes de caminar, ens venien a buscar amb cotxe  al final del nostre recorregut, on hi havia una zona de pícnic i barbacoes. I pensàvem fer un dinar tots junts.

Vam sortir dissabte, i ens feia gràcia dormir al refugi, perquè en tants anys de córrer per aquelles muntanyes, no hi havíem estat, encara,  mai.  Feia 8 anys que s'havia inaugurat.  Quan vam arribar vam voler veure els llibres de registre, ens feia il·lusió veure si trobàvem noms coneguts. Mentre xafardejàvem desordenadament els llibres, l'Eduard es va fixar que en el primer llibre on totes les dates eren del 2017, l'última persona registrada (desconeguda per a tots) portava data d'un altre any 16/7/2022. Ostres, 16 de juliol, com avui.

A cada llibre es repetia el misteri, el darrer inscrit portava una data ben diferent de la resta i totes en 16 de juliol.  El llibre del 2018 els va donar una desagradable sorpresa: Ostres mira, aquest Serafí Campaner, no és aquell noi que el 2023 va patir un accident de muntanya i es va morir? Serafí Campaner, inscrit el dia 16/7/2023.

El llibre del 2019, portava el nom d'una altre desconegut i data de 16/7/2024.  I ja amb presses i neguit  va mirar el llibre del 2020 i van veure que l'últim inscrit era precisament l'Eduard.

- Us puc jurar que jo no havia està mai aquí abans.

- No, Eduard, si aquí no posa que hi hagis estat abans, posa que hi ets avui i és ben cert.

- Sí però jo no m'he inscrit en aquest llibre, sinó que ho hem fet tots, en el d'aquest any.

Em sembla que hi ha algú que deu estar de molta broma. Era cert, tots s'havien inscrit al llibre 2025, tal com tocava i no li va voler donar més importància. 

L'Eduard però volia investigar. Per sort hi havia cobertura i va buscar  els noms de tots els inscrits fora de data i realment en Serafí Campaner, deien totes les notícies que havia mort a la muntanya, sense gaires explicacions,  però els altres dos noms en Rémy Toussaud i la Berta Claravall, no eren casos tan coneguts i només va trobar que tots dos eren morts, sense saber ni com ni quan.

- Nois això no pinta bé, ja podeu vigilar-me perquè tinc molts números per desaparèixer… va dir rient.

- Per sort, el refugi no està ple del tot,  les habitacions d'aquest refugi són de sis persones, i crec que estarem sols.  Et vigilarem…

- Van gaudir del sopar, de sortir a mirar el cel…. Feia bo, tenien temptacions de quedar-se a fora fent bivac, però no es van decidir… i si els desapareguts, també estaven fent bivac i alguna fera o algun monstre (humà o no) se'ls hagués endut?

Van anar a dormir, l'Eduard estava tranquil, però es va posar entremig dels dos amics. Eren joves, es van adormir profundament i de seguida.

L'endemà, però quan es van despertar l'Eduard no hi era. El van cridar. El van buscar, però l'Eduard no responia ni tornava.   Per més equips de rescat que es van mobilitzar,  ja no el van trobar. 

…. Continuarà….

Pd: com cada estiu,  faig la substitució  dels Relats Conjunts, amb les meves propostes de juliol i agost. Si us ve de gust participar-hi, sereu molt benvinguts.

Han participat: 

1.- Sean Jeating 

2.- Sa lluna

3.- McAbeu

4.- Artur

5.- Núria 

6.- Alfred Russel 

Alcanó i la poesia al carrer

 Inspirant-me en  Màrius Torres:

Hi ha un poble

molt lluny d’aquí 

petit i tranquil.

On els carrers

són plens de poesia

I els veïns fan la carn

a la brasa al carrer.

El sol de primavera

ens recorda l'estiu

I el silenci per tot

ens regala la calma.

I el pou, i el carrer

i la plaça reposen junts

en una misteriosa solitud.

Els passants simplement

ho mirem en silenci

No fos que destorbéssim

la seva pau serena.

I llegim i ens amara

l'emoció del poeta,

que lluny de sa casa

s'enyora del que era seu.

Tenebra

 

S'havien perdut per la muntanya i la nit ben fosca, sense estels ni lluna els havia engolit. No gosaven caminar, no veien res, no gosaven reposar, no veien bé el lloc on asseure’s o on estirar-se… i en mantenien drets i junts, sense fer res, només es parlaven fluixet, per mirar de donar-se ànims i força.

- Per sort som a l'estiu i no passarem fred.

- I la nit és curta i es farà clar ben aviat.

- Quan sigui clar, segur que trobarem el camí de tornada.

I mentre anaven xerrant d'aquesta manera, de sobte, allà lluny es van veure uns llums que s'encenien. Primer un de petit i vermell, després dos més a l' esquerra i al cap de pocs minuts un altre a la dreta. Van callar i observar silenciosos a veure si se n'encenia cap més. Però no, això va ser tot. La conversa va canviar.

Què deu ser? Una casa? Tan gran? Un Poblet? Un poble que encenen els llums  quasi tots a la vegada? Cap hipòtesi els semblava bona.  Els dubtes es van multiplicar… 

- Intentem arribar-hi? 

- Com?  Els llums ens indiquen la direcció, però continuem sense veure on podem els peus. Hauríem d'haver dut els frontals…

- No teníem previst que se'ns fes de nit, era una excursió de dia i relativament curta, no sé com ens hem embolicat.

- És que aquell trencant que havíem d'agafar cap a la dreta, havia desaparegut, no l’hem trobat ni anant endavant i endarrere.

- Els camins no desaparèixer així com així en unes hores.

- Aquest sí, ja ho heu vist, no hi era i continuar endavant i endavant ens ha allunyat de la tornada a casa. 

- Doncs ara ens trobem que hem d'anar endavant per arribar al lloc dels llums.

Els llums els guiaven com quatre petits fars, i molt lentament s'hi anaven apropant.  Quan ja eren just davant del llum més vermell i els altres ja els quedaven una mica allunyats a dreta i esquerra. Van haver de pujat un bon turó, força dret i els llums van desaparèixer.

Era matinada ja i clarejava, quan en van adonar que es trobaven en les runes d'un castell, unes restes ben senyalitzades i restaurades, però enlloc hi havia cap rastre dels llums que els havien guiat fins allà. On eren i d'on havien sortit aquells llums en la nit? 

Quan ja s'hi van veure del tot, van poder llegir els rètols  del castell i eren al Castell de Rocabruna. Com podia ser, si ells havien sortit del Vallès? Impossible haver recorregut tantes comarques a peu en un sol dia. El misteri no el resoldrien pas, prou feina tindrien per veure com tornaven a casa.

Els gegants de Camprodon

- Però, Joan, que no havíem quedat per ballar per tots els carrers i places fent cercavila amb els músics i la gent del poble que ens vol seguir?

- Sí, i qué? Ja soc aquí!

- Peró fa tres hores que estic esperant-te i se m'està pansint el ram de flors.

- No podia venir abans… 

- Com que no? Si ja sabies l'hora i a més a més fa mesos que no sortíem, ho hauries d'haver tingut tot a punt. Però Escolta’m, què és això que portes tan gros?

- És el Pont Nou de  Camprodon, Caterina,  i precisament aquest és el problema.

- No entenc perquè has de dur el pont a sobre, no el podries deixar al seu lloc?

-  Ja li deixo tot l'any, però a les sortides l'he d'agafar, em van construir així, amb el pont nou a sobre, no puc evitar-ho i creu-me que és una feinada, després l'hauré de tornar a posar bé, al seu lloc. I encara em renyes, a sobre!

- Doncs la propera vegada t'ho agafes amb més temps, ens estàs fent fer tard a tots.

- Com amb més temps? Si hi he anat amb hores de temps, però estava ple de turistes i no me'ls podia pas endur a tots. M'haurien caigut tots per terra com ninotets.

-  Joan, som mestres d'escola, saps què et dic, que l’any que ve… agafis un llibre.

Lliri d'un dia

A ran de l'aigua,

a la vora de salt

tot és en flor.

Lliri d'un dia

el teu nom assenyala

la teva fi.

carme …………………………………

Tu que canvies

la vida efímera

per la bellesa.

……………………………sa lluna

Sag mir, Lilie:

Findest du mich auch so schön,

wie ich dich finde?

Sean……………………………………..