Recordo que la nit de Cap d'any, sopant tranquil·lament amb uns amics, a un d'ells, la conversa li va fer venir un record de quan els seus fills eren petits i va tenir ganes d'explicar-lo. Aleshores, va proposar que cadascú expliqués un record, el primer que li vingués. I a mi, em venir aquest que us explicaré, que va passar a Olot amb les oques del Parc Nou. Ara, per la similitud de la proposta m'ha tornat a venir el mateix.
Era una tarda agradable de primavera, i el meu home, jo i el meu fill, que aleshores tenia uns dos anys passejàvem pel parc. Ens va cridat l'atenció una escena curiosa i és que hi havia 7 o 8 oques que s'estaven ben juntes i ben quietes davant d'un pintor, que les estava pintant. Realment posaven pel pintor o al menys ho semblava. L'Oriol atret per les oques, s'hi va voler acostar i jo poc a poc el vaig acompanyar fins a una distància prudencial, per no destorbar. L'Oriol els deia "Hola oques!” I elles contestaven "quuuuaaaaaac!” En veure que tenia èxit, el nen ho repetia incansablement i cada cop li contestaven. Tot era bonic i plàcid, fins que el seu pare, que s'havia quedat un tros lluny fent fotografies, li va semblar que el nen destorbaria el quadre del pintor i va venir a bon pas, va agafar el nen a coll i se'l va endur lluny de les oques. Les oques, quan van veure que se'ls enduien el seu nou amic d’aquella manera tan precipitada, es van enrabiar molt i (les oques tenen molt mal geni) els van començat a empaitar enfadades i ofeses com si el volguessin atacar. Vam acabar marxant del Parc abans del que estava previst.
Resum: el pintor sense models, les oques enfadades, jo morta de riure, i ells fugint i fugint de les oques.
