Dia 17: Tres coses que m'enduc

 

Ens posem en marxa al matí per anar a "caçar"  pobles o safaretjos. Jo, que no he col·leccionat mai objectes materials,  en canvi col·lecciono tot de coses immaterials:  els moments  del blog,  els pobles de Catalunya i també els safaretjos de Catalunya que encara subsisteixen.  

I  en marxar, no puc oblidar  la meva tablet,  ja que és amb ella que faig les fotos.  En comparació amb el mòbil, les fa molt millor. Per tant, encara que molta gent em comenta que ho troba incòmode,  jo fa una colla d'anys que faig les fotos amb la tablet.  I no tinc cap problema  i des d'ella ja envio directament les fotos al blog o a l'Instagram.  Hi ha coses amb les què no em cal ni pensar:  a la bossa sempre porto tres o quatre bolis i una llibreteta.  Ho faig servir molt sovint?  Doncs no,  no gaire sovint, però m'agrada tenir-ho en el moment que ho necessito.

En aquesta mena de sortides,  sempre necessito un paper en el qual tinc apuntades 3 o 4 coses que puc necessitar:  la localització d'algun safareig,  l'ordre de l'itinerari que m'ha semblat més adequat o els noms dels pobles que penso que podem veure i algun de més a més per si ens sobra temps.  És un simple paper,  plegat en quatre trossos,  que a vegades ni l'obro,  però si tinc algun dubte el puc consultar.

L'altra cosa que sempre penso en agafar  és  un parell de paquets de mocadors, val més que en sobrin que no pas que en faltin.

Dia 16: Sota la volta

Sota la volta,

refugi efímer 

de massa sol o de la pluja,

m'aturo i respiro.

Penso en les paraules

que un cop les has passat de llarg

ja no serveixen.

I malgrat tot 

la volta i els mots 

ens regalen un alleujament momentani.

Dia 15: un arbre i un ocell

 

Una vegada hi havia una alzina que vivia entre pins molt alts i  no li va tocar més remei que fer-se ella, també, molt alta  per anar a buscar la claror del sol i no quedar tapada per aquella colla  que estaven en majoria. Va haver de renunciar a la seva forma natural més aviat arrodonida i majestuosa,  ja li sabia greu, ja, veure el seu cos lleig i esprimatxat, però la vida és més valuosa que les aparences.

Aleshores, els homes, que no paren mai quiets,  van fer uns quants moviments de terres per aquella zona i van passar dues coses:  la primera va ser que alguns pins van desaparèixer  i l'alzina va respirar millor i la segona és que li van soterrar ben bé tres metres del seu tronc tant llarg.  Va quedar com una alzina molt més ben proporcionada que abans.  Els homes deien "ja la podríem tallar, que es morirà igual, aquest tronc enterrat se li podrirà".  L'alzina pensava,  m'he adaptat molt i molt,  senyors,  i ho continuaré fent.  Els anys van anar passant i l'alzina no solament no es va morir ni se li va podrir el tronc, sinó que es va fer més forta i valenta que mai amb un tronc gruixut que donava gust de veure.

Un dels homes li va posar una caseta per ocells  i també una menjadora.  I l'alzina va ser feliç perquè sempre estava acompanyada de mallerengues, de pardals, i de pit-roigs,  les mallerengues menjaven directament de la menjadora,  els pardals i els pit-roigs, menjaven a ran de terra,  de tot el que escampaven les mallerengues.

Dia 14: Si fos un color

blanc

Si fos un color seria el blanc,

aquest color que en moltes ocasions

passa desapercebut

i en altres ens dona calma i pau.

De vegades puc ser blanca, 

clara i brillant, com la llum,

d'altres soc una vànova de silenci, com la neu.

I  voldria irradiar volves de claror, com els flocs.

Ara,  després de combinar tants colors, 

ja soc el blanc.

blanc

Dia 13: Resignats

 

dibuix d'arxiu fet fa anys d'una fotografia de Barbollaire

Era un mes de març especial, en Juli i la Nerea no  havien fet mai vacances en aquesta època. Si bé és cert que encara feia fred,  el dia ja havia allargat bastant  i les illes gregues els esperaven.  Ja ho tenien tot a punt.  Les maletes ja eren fetes, encara que faltaven un parell de dies per sortir.  Durant el cap de setmana  ho havien preparat tot, i dimarts, que és un dia de vols barats, agafarien l'àvió cap a Atenes. La notícia del divendres ja els va inquietar, no obstant ells van continuar com si res no passés.  Però la cosa era ben seriosa,  i a partir de dilluns tot quedava tancat i anul·lat.  El món s'aturava a causa de la pandemia de la Covid.

No servia de gran cosa ni queixar-se ni enfadar-se,  o sigui que ...  Resignats van quedar-se esperant...  allò que no sabien, encara, és que haurien d'esperar tant...

Dia 12: Agraïments

 

Sentir agraïment és una de les millors sensacions o emocions de la vida.  Des que tenia 13 anys,  i recordo el dia exactament,  que vaig prendre consciència que era una persona afortunada.

No he deixat de pensar-ho mai, ni un sol dia de la meva vida.  He tingut la sort de néixer en un lloc del món on podem viure  amb moltes facilitats i comoditats,  he tingut la sort de tenir una família que em va cuidar  bé i la sort de poder formar una altra família que m'acompanya cada dia i que tinc molt a prop.  

Avui  agraeixo molt unes quantes coses:

La meva casa i el lloc on visc,  a prop del bosc, un lloc on les cases han anat robant desordenadament (llàstima)  el lloc al bosc.

Com que és l'aniversari de la meva germana agraeixo, encara més que els altres dies,   tenir les meves germanes  tan a prop,  a la meva vida.

L'estoneta d'avui de conversa amb el Manel.

Poder llegir una bona estona, com cada dia.

El bocinet de xocolata de després de dinar.

Dia 11: cinc moments, cinc sentits

Cada matí només llevar-me, em poso a fer una bona estona de bici estàtica, com que seria molt avorrit no moure's de lloc, em dedico pedalar amb les cames i a viatjar amb el cap: llegeixo habitualment o també jugo al Paraulògic.  Com que en aquesta vida (com diu la guineu del Petit Príncep) res no és perfecte, al cap d'una bona estona se'm cansen els braços i les mans d'aguantar el pes de la tablet o del llibre. Aleshores, reposo les mans, i agafo el manillar de la bici: el seu TACTE  i la posició més relaxada i natural, em proporcionen un moment benestar i de calma, m'hi agafo fort, a les dues coses, al manillar i al benestar.

Imatge de IA

Tot esmorzant, avui, he gaudit d'un GUST no gaire habitual per a mi, però que m'agrada molt. He menjat un moniato, que m'ha sortit dolç i boníssim.  Hauré de repetir aquest moment, en altres ocasions. 

Més tard, he anat a veure els meus nets petits, ja que la Joana estava malalta aquests dies passats i volia saber com estava avui. També he vist el seu germà Manel que acaba de fer tres mesos i m’ha regalat l'OÏDA, contestant-me amb els seus sons de bebè, cada cop que jo li parlava a ell.

Com por ser que en tot el dia no hi hagi hagut cap olor que m'hagi cridat l'atenció?  Sí, com pot ser que no m'hagi fixat en cap de les olors del dia?  Dec tenir el sentit de l'OLFACTE  una mica adormit,  perquè d'olors n'hi ha hagut:  el sabó i el xampú a la dutxa,  les olors del menjar:  esmorzar, dinar i sopar,  l'olor de la roba neta, l'olor de la terra, l'olor de la menta del meu test, la del sabó de rentar els plats...  sé que hi  eren, però no me n'he adonat.

I amb el sentit de la VISTA m'ha passat just a l'inrevés, he vist tantes coses que m'han semblat que definien un moment, un bon moment a recordar que no sé quina triar.  El paisatge proper:  els arbres,  el bosc;  el paisatge llunyà:  el Vallès, Montserrat,  la Mola;  els llibres,  els nens.  Però sobretot,  sí,  al  final en triaré una:  el canvi de llum del dia, un matí que ha començat fosc, gris  i ennuvolat  i ha acabat lluminós,  blau,  diàfan.