Relats d'estiu de la Carme. Juliol: Atrapada sota la pluja

Com cada estiu, agafo el relleu als Relats Conjunts i us proposo unes imatges per si teniu ganes de continuar escrivint relats. 

Participacions:

1.- Xavier Pujol  amb el seu diàleg (als comentaris)

2.- Sa lluna amb  Via 1

3.- Sean Jeating amb Atrapada sota la pluja

4.- Artur amb La dama del paraigua

5.- McAbeu amb Qui no ve de raça o en fa poc o en fa massa

6.- AlfredRussel amb La fugida

Una fotografia de sa lluna

 Anava caminant, sota la pluja,  ben vestida, ben protegida.  Ben vestida per a fer una mica de goig:  sabates de taló,  pentinat de perruqueria, una bossa de bona marca  i també,  en la mesura que podia ben protegida:  gabardina  i paraigües, li faltaven unes bones botes de pluja,  però això entrava en contradicció  amb anar ben arreglada. I es va aturar, mirant la gent,  tanta gent més o menys com ella  i quan va veure passar una noia,  caminant tranquil·lament sota la pluja,  es va adonar que tot plegat,  era un gran error.  Que quan de veritat  vivia com volia i era feliç, era quan caminava amb bambes, texans i la pluja li agradava tant que no se'n volia protegir...   

No podem tornar enrere,  però potser podem canviar la trajectòria dels camins.  I va pensar que sí, que li havia de dir:

"Te'n recordes, amor,  de quan passejàvem junts sota la pluja?"

Poal

T'ofereixo l'aigua del poal,

però també les branques més altes

i el cel i el núvol.

No,  no et beguis l'aigua sola, només,

gronxa't amb les branques,

vola amb el núvol.

Trobem-nos-hi!

De vegades plou

Potser ja no estem tant al límit amb la manca d'aigua, però encara ens delim de la pluja.

Plovia amb força, aquest dissabte i l'aigua baixava per les escales i pel carrer com feia temps que no passava.

Era migdia, i vaig aturar tot el que estava fent per contemplar la pluja.  Una bona estona.  

Em semblava excepcional poder-la veure i sentir d'aquesta manera,  també amb trons i llamps.  

A la mateixa nit hi va tornar,  no vaig llevar-me a mirar-la,  la vaig escoltar des del llit,  somrient entre el son i la vetlla. Encara la pluja...

El Cadí

Un bon dia, va arribar en aquest poblet de l'Alt Urgell,  un foraster.  Era molt alt i molt ros i parlava amb un accent estrany,  però havia après la llengua d'aquí.  Va preguntar quina era aquella muntanya que es veia des d'allà.  Li van dir que era el Cadí. 

Ell va insistir:

- Però és una muntanya de veritat?  De les que  es poden caminar i pujar i baixar?

- Home, és clar que sí - li van contestar estranyats.

Al cap de pocs dies va començar a explicar a tothom que trobava pel carrer que els havien enganyat des de sempre.  Que obrissin els ulls,  que en realitat el Cadí no existia.

-  Noi, estàs ben tocat de l'ala. -  va ser la resposta que va rebre més vegades.  

Ell explicava,  que quan anava caminant cap al Cadí,  era com un miratge, com més caminava, el Cadí més s'allunyava i que tan a prop com es veia des del poble, i  en canvi, després d'hores de caminar,  la veia exactament a la mateixa distància.

- Noi, estàs ben tocat de l'ala...- li repetien  un cop i un altre.

Van passar setmanes i mesos  i la vida al poble continuava igual,  ells estimaven el Cadí, i el foraster entestat en que no existia.  Però va arribar un dia fatídic, i aquest va ser quan els quatre vailets adolescents que vivien al poble, van començar a dir que el foraster tenia raó i que, efectivament, el Cadí no existia.

Va ser com una sentència de mort.  Des d'aquell dia, el Cadí, per molt que existís de veritat i fos de pedra, ben sòlida i ben real,  va començar a morir a poc a poc, per a molta gent d'aquell lloc.  Els semblava que ja no era el mateix, com si els haguera fallat,  com si els haguera traït.  Un Cadí, que ja no era Cadí.

Bassa de reg

Poder mirar més enllà de la superfície de l'aigua o nedar feliç com si el món s'acabés en aquesta bassa?

Ho discutien, cada dia, els peixets vermells. Ni els que deien una cosa ni els que deien l'altra, mai no van poder mirar més enllà.  I ni els uns ni els altres no van creure mai del tot en la falsa certesa que no hi havia res més enllà de la seva aigua. I el temps es va acabar,  més o menys igualitàriament, per a tots.

Passejades

Alt Urgell - Arsèguel

Traginem pensaments i paraules, en lloc de deixar fluir mirades i sensacions.

Jo hi era, puc jurar-ho  i vaig veure la bellesa i la suavitat d'aquest paisatge tan net  i per això me'n vaig endur la seva imatge en fotografia.  

Ara me'l miro i em sembla que la conversa amb els amics retrobats després de tant de temps, ens va segrestar tant, que el paisatge va ser com secundari,  quan potser era ell que podia fer que tot, allà dins, quedés sadollat, impregnat d'aquell benestar i d'aquella completesa. 

Claror de lluna

La nit s'aclareix,  la lluna plena, encara darrere uns núvols, il·lumina misteriosament el cel i la terra.

La mirem, expectants, per veure si se'n surt, de desempallegar-se d'aquests vels de núvols, tan prims i tan blancs.  Que bonic que està el cel, va dir algú que no esperava res.  És la claror de la lluna plena, li va respondre algú altre.  I en aquest instant, alguna cosa,  alguna veu, alguna persona va desviar l'atenció de tothom.  

I el cel i la claror de la lluna va quedar oblidats,  en aquella nit de Sant Joan.