Passejades
Alt Urgell - Arsèguel
Traginem pensaments i paraules, en lloc de deixar fluir mirades i sensacions.
Jo hi era, puc jurar-ho i vaig veure la bellesa i la suavitat d'aquest paisatge tan net i per això me'n vaig endur la seva imatge en fotografia.
Ara me'l miro i em sembla que la conversa amb els amics retrobats després de tant de temps, ens va segrestar tant, que el paisatge va ser com secundari, quan potser era ell que podia fer que tot, allà dins, quedés sadollat, impregnat d'aquell benestar i d'aquella completesa.
serres llunyanes
ResponEliminaquan les veus son un record
tornen les imatges.
Abraçada Carme
Les veus i les imatges
Eliminaes fan inseparables,
l'instant viscut.
Abraçada, Miquel Àngel.
N'estic convençut d'això que dius al final. Si aquella trobada amb els amics va anar tan bé que vau 'passar' d'aquest gran paisatge que us envoltava, fou (també, almenys) perquè hi éreu dins i el gaudíeu sense ni adonar-vos-en.
ResponEliminaAbraçades!!
I tant que sí, Mc. No tinc cap dubte que l'entorn és molt important i afavoreix el benestar, la comunicació i el viure el moment.
EliminaAbraçades!!
Mirant la foto m'ha cridat l'atenció aquestes pedres gairebé rodones que hi ha al camí, potser com dius no m'hauria adonat, seguint la conversa amb la companyia... És una de les funcions de la fotografía, et porta a l'instant i llavors no recordes només el paisatge, sinó fins i tot allò que va passar en aquella passejada.
ResponEliminaAferradetes, preciosa.
Doncs tens raó que sobre la marxa no vaig veure les pedres rodones, i és ben cert que són ben curioses.
EliminaLes fotografies són una gran ajuda per a la memòria. Com els dibuixos o els poemes. Quan fotografies o dibuixes o escrius un moment, el recordes molt millor que si només el vius sense cap "afegit".
Aferradetes, bonica!