Va retornar al riu, a les gorgues immenses, a l'arc, al camp i a les vinyes. El record llunyà de la infantesa, no aconseguia agafar cap forma més precisa en veure altre cop els mateixos escenaris.
S'adonava que el seu record era bastant conceptual, recordava que li agradava anar al riu i poder mullar-se les cames, encara que no es banyaven gaire més enllà, el riu era cabalós i feia respecte. Recordava la caminada necessària per arribar al riu com una de les primeres excursions de la seva vida. Recordava també que anar al riu era com una mena de festa. No s'hi podia anar pas gaire sovint. S'emportaven el berenar i això també li agradava molt. Sí que recordava els fets. Però no podia veure en imatges aquelles escenes de temps passats. No es veia ni a ella mateixa ni als seus germans. No sabia ben bé què feia cadascú, ni què deia cadascú, no recordava a qui li agradava més l'aigua ni a qui li feia més por. No recordava gaire si els pares els limitaven molt els moviments o els deixaven una mica més de corda.
I de fet era ben igual, si ho recordés, tampoc seria cap certesa. La memòria ens enganya tant sovint i els records, explicats per l'un o per l'altre sempre tenen canvis, modificacions o transformacions potser subtils o potser no tant.
I al final es deia: soc aquí, on ja vaig ser, i compta tant o més això que estic vivint ara amb la meva barreja de present i de records, que no pas el fet que siguin molt verídics, molt exactes o no.
