Pont d’arc
Et sento molt endins
i la fortuna de tenir-te a prop
m'omple i m'inunda les ribes de l'ànima.
Baixa a grans dolls, l'amor
i la plenitud és també placidesa.
Després del pont,
després de tantes altres fites,
la vida flueix, encara.
Cercar en aquest blog
Walt Whitman: No deixis de creure mai que les paraules i les poesies poden canviar el món
El meu blog dels pobles
Entrades populars
Publicat per
Carme Rosanas
Es fa fosc
- Obtén l'enllaç
- X
- Correu electrònic
- Altres aplicacions
Cómo ese río de arriba al final esperanza.
ResponEliminaBesos
Sempre queda esperança mente la vida continua.
EliminaUna abraçada.
Aquest arc l'ha fet la natura o l'home?... És fantàstic!!
ResponEliminaQue et segueixi arribant l'amor, sempre.
Aferradetes, preciosa.
És un arc natural. Sí és molt espectacular!
EliminaMoltes gràcies, Paula!
Aferradetes, bonica!
És curiós. Ja saps què, de vegades, faig "links" una mica "dispersos" o "diferents"
ResponEliminaAquest post i l'anterior m'han portat, automàticament, cap a la Cançó a Mahalta.
Però els teus escrits no són tant "melangiosos".
Aquest el trobo d'una dolcesa infinita.
I aquí és on entra aquesta raresa meva. Llegia el post i al cap em sonava "The river song" de Donovan .
Però la lletra com que no...
Aleshores he recordat una altre. "River" de Roberta Flack.
Però... (suposo que tinc un mal dia) he tornat llegir el text i aleshores he trobat el ritme, el somriure i m'ha esclatat aquesta d'en Marvin Gaye i Tammi Terrell.
I, perquè no, t'imagino ballant-la mentre somrius amb dolcesa i brollen els teus versos.
(I ara vaig a prendre'm la medicació que estic fatal...)
Abraçada immensa
Ostres! Quanta música! Ja m'has donat banda sonora per aquest vespre... gràcies per la música!
EliminaT'he de dir que això de ballar sempre ho he portat molt malament i amb els anys, si fos possible hauria empitjorat. Però d'escoltar encara en sé bastant.
Una abraçada.
Surt l’ull de pedra
ResponEliminaque s’amagava dins l’aigua
per a veure’t mentre passeges
a la vora de la riba.
Molla l’ànima i espessa
per trobar-te riuen els sons
de l’aigua humits i tant a la vora.
Volen els arbres jugar dins la riera
plena per recordar aquests jocs
a l’hora de la sequera.
Mentre, els núvols aguaiten
per damunt les serres
i veure l’espai moll
on també voldrien jugar.
Jo a la riba, miro i espero,
recordant aquells moments on érem
l’un per l’altre i el nostre món
s’acabava en la riba més propera
dels nostres somnis,
mentre apreníem a estimar
en els despertar dels nostres sentits.
Anava el riu molt ple, una mica fora de llera... quina enveja que em fan aquests veïns del nord amb els rius que tenen...
EliminaMoltes gràcies pel poema qui sap si...
Quina sort que tens, Carme. Jo, com deia Rupi Kaur en un poema, encara no sé què és fer l'amor. No ho puc dir més clar.
ResponEliminaSí que tinc sort, ho sé i ho reconec. Des de sempre.
EliminaLa primera vegada que vaig pensar que tenia molta sort (i aleshores no tenia res a veure amb l'amor, bé sí, amb el de la família, el dels meus pares) tenia 13 anys. A la vida hi ha moments de tot, i no tot són sempre flors i violes, però he mantingut sempre el meu convenciment que he tingut i tinc molta sort.
Buenas tardes Carme, bonita foto del río y el agua a través de los años hizo ese arco. Salud y paz
ResponEliminaSí, és un lloc preciós!
EliminaMoltes gràcies, Antonio!