Des que era petit, l'Aleix s'enfilava a dalt del turó i no era només per veure aquestes pedres misterioses, que li agradaven tant, era perquè sentia que allà dalt, tot sol, es connectava amb no sabia ben bé què, però s'hi sentia molt bé. De més gran, havia pensat que aquesta connexió era amb la terra, amb la història amb allò que hi havia de més autèntic en ell. I tenia la dèria de quedar-s'hi a dormir tota una nit.
- Mariona, no t'agradaria que una nit ens quedéssim a dormir aquí a dalt? A mi m'encantaria! Des de petit que ho he volgut fer.
- Però quines idees que tens, Aleix! Aquí, com a tota la serra, està prohibit acampar. I no, ni que no estigués prohibit, tampoc m'agradaria.
- Sense acampar, sense tendes, sense res, una nit d'estiu, al ras… si no dormim és igual. L'objectiu es un altre, és tornar a sentir aquella sensació que sentia de nen i que se m'ha perdut una mica.
- Doncs a mi no em fa cap gràcia la teva idea, ni venir-hi junts, ni tampoc gaire que hi vinguis tu sol.
- Podria buscar algú altre que m'hi acompanyés, però prefereixo venir-hi sol. Amb tu seria millor, però si no és amb tu, doncs sol.
Van passar els dies i els mesos i no se'n va tornar a parlar més. L'Aleix va anar pensant i preparant com ho faria en secret i en silenci. I un dia li va dir a la Mariona que se n'anava a Barcelona i que no tornaria fins l'endemà.
Aquella nit, pero l'Aleix no era a Barcelona, era al cim del seu turó. S'havia preparat una mica de sopar, s'havia dut roba per si refrescava massa, i una màrfega per estirar-se.
Les primeres hores tot va anar molt bé… però al cap de l'estona, els sorolls de la nit a la muntanya el van començar a inquietar, no li semblaven ni normals ni naturals. Se sentien veus… quines veus podien arribar allà dalt? Es volia aixecar de terra i no podia, com garratibat, com paralitzat, I finalment se sentien uns cops tan forts que es va despertar del tot. Somiava? O era cert que se sentia tot allò? Ben despert, però amb el cor accelerat, no va saber treure'n l'entrellat, encara li semblava sentir-ho però no n'estava gens segur… es va aixecar, es va posar el frontal i va baixar del turó, cames ajudeu-me.
I ara on aniria, a les quatre de la matinada, si la Mariona es pensava que era a Barcelona? Va provar d'entrar a casa, però hi havia el baldó passat i no podia. Va trucar i des de la porta va sentir el crit d’espant de la Mariona.
- Soc jo, l'Aleix! No t'espantis, soc jo!
- Què t'ha passat? Ara arribes de Barcelona? No t'hi quedaves a dormir?
- No, no vinc de Barcelona. Vinc del Turó de les Pedres.
- Sí, home! M'has clavat un bon espant. I a sobre voldràs que m'ho empassi.
* * * * * *
A veure què us suggereix aquesta fotografia…. Si us ve de gust…
Hi han participat:
