Pati a Sant Pere de Vilamajor

Un dia es va adonar, que malgrat que semblava que a casa seva tot estava en ordre: la casa, la família, els hàbits, alguna cosa havia canviat, la diferència era quasi impalpable. S'hi va haver de fixar molt per descobrir-la. S'havien perdut unes quantes paraules, aquelles que parlaven en futur, ja no existien, no es pronunciaven mai. Sense projectes i sense somnis per mirar endavant, no van tenir més remei que viure el moment present.  

Parc

Un horitzó ni molt proper ni molt llunyà,

una tardor qualsevol i un llit de fulles seques.

I passejar, com si tingués tot el temps del món,

encara que sempre sembla que tingui les hores comptades.

I el silenci, la quietud, la solitud buscada

viure l'instant present, com si ningú esperés res de mi.

El so de les meves passes, com la banda musical dels somnis.

Finestra a Sant Antoni de Vilamajor

Finestra a Sant Antoni de Vilamajor

Encara que tinguis els ulls tancats,

m'aixopluga el record de la teva mirada.

De les preguntes sense resposta, 

dels laberints interiors, 

dels temporals de fora,

ningú no pot salvar-nos.

Més m'aconhorta la teva atenció serena,

la teva pau, l’acceptació d'allò que no podem canviar.

La lluita activa i la calma pacient, les dues cares de la mateixa moneda.

Hort

Si torna a ser primavera, estiu i tardor

potser els horts tornaran a fer goig

i donaran bones verdures i hotalisses 

a qui els ha conreat.

Potser tornarà la mar a banyar els peus

dels qui l'han estimat.

Potser tornarà l'abraçada amiga

a tots els que l'han enyorat.

Porta a Can Monmany

Veig que se'ns acumulen les branques i els esbarzers

arran de terra i que ens costa d'avançar. 

Recordo amb nostàlgia quan m'envoltaven els peus 

els colors més bells, de fulles de tardor i paraules lliures al vent.

Ara, ens han crescut massa els cabells, ens cauen sobre els ulls

i sembla que ja no podem veure més enllà del nas.

I l'hivern ha okupat sense permís totes les altres estacions.

Però el dia creix, en ple hivern, 

i potser quan sigui llarg,

tornaran una darrere l'altra: 

primavera, estiu, tardor...

Potser...

Relats conjunts de gener: la caputxeta i el llop

Jessie Willcox Smith, 1911, Little Red Riding Hood 

(del llibre A child's book of stories)

Doncs sí, ja sé, amics meus, que finalment heu sabut el meu secret. I mira que el tenia ben guardat,  fins ara ningú  (bé, potser molt poquetes persones)  sabien que el llop i jo havíem quedat ben amics  i que el vaig defensar quan li van prendre tot i el vaig protegir.  No volia que això transcendís, per no donar mal exemple.  No és bo ni és gaire sa mentalment protegir a qui ens fa mal.  Però ja que m'han descobert,  em sembla que m'he d'explicar una mica millor.  Aquest llop, en realitat no em feia cap mal... només jugava el seu paper,  i intentava espantar-me, però mai no es va menjar ni la meva àvia, i molt menys a mi. Quan l'àvia sortia al jardí o a passejar, ell es disfressava d'àvia, això sí que és veritat, però simpement era com un joc  i jo li preguntava un cop i un altre les famoses preguntes i al final, quan em deia allò de "Són per menjar-te millor" rèiem tots dos, perquè sabíem de sobres que això no passaria mai. Vull que quedi clar que no soc tan ruc ni tan innocent d'acollir algú que realment m'hagués fet mal o em pogués fer mal.   

I no volia que se sabés, perquè hi ha moltes persones, que no saben reconèixer aquest límit i que sí, que ajuden i protegeixen als mateixos que els fan mal i els destrueixen. Potser perquè no tenen forma de llop.  

Feu molta atenció, amics i amigues, hi ha humans que són molt pitjors que els llops  i a vegades van ben vestits, vestits com uns reis!

 

Finestra

 

Hi ha un filtre estrany que ens enfosqueix la realitat. Privats de tantes activitats, de tantes trobades, de tantes sortides. Tot de cop, podem ser delinqüents per fer aquelles coses que abans eren absolutament normals. Prenem paciència, alguns, d'altres no tant i van a la seva, però tots somiem fer pujar la persiana i veure la realitat neta i concreta altra vegada. 

Soc conscient que no em puc queixar. Mantinc la salut i no he tingut cap pèrdua irreparable que sigui molt propera.  Puc continuar menjant i dormint a la comoditat de casa meva.  Les coses més vitals i imprescindibles estan en ordre. 

Però sovint dubto si mai desapareixerà del tot aquest filtre que ens limita tant. I encara dubto més si mai podrem compensar tot el que anem perdent cada dia. Col·lectivament perdem actituds, capacitats i conceptes molt importants a cabassos. No els enumeraré perquè faria un post massa llarg. No tot és culpa del Covid, no, i per això crec que no hauríem d'esperar que desaparegués per retrobar una mica els valors ètics que anem perden dia a dia, amb una alegria molt preocupant.