Porta a Can Monmany
Veig que se'ns acumulen les branques i els esbarzers
arran de terra i que ens costa d'avançar.
Recordo amb nostàlgia quan m'envoltaven els peus
els colors més bells, de fulles de tardor i paraules lliures al vent.
Ara, ens han crescut massa els cabells, ens cauen sobre els ulls
i sembla que ja no podem veure més enllà del nas.
I l'hivern ha okupat sense permís totes les altres estacions.
Però el dia creix, en ple hivern,
i potser quan sigui llarg,
tornaran una darrere l'altra:
primavera, estiu, tardor...
Potser...
Tornaran Carme, tornaran. I cada estació okuparà totes les altres. I així passarem una altra primavera, l'estiu, la tardor... i un altre cop serem hivern. El cicle continua i es va repetint.
ResponEliminaAvui he tornat a passar per davant d'aquesta porta (porta lateral i molt secundària d'una masia molt bonica i a ple rendiment) i havien netejat totes les herbes de terra i la porta ja es pot obrir bé. M'ha alegrat molt veure-la així neta i polida, una metàfora que les coses també poden millorar o les podem millorar nosaltres. Per sort tot passa, tot canvia, res no dura per sempre... (encara que hi ha coses que ho sembla)
EliminaEns costa avançar i tant! La natura no s'atura mai, ella va fent hivern, primavera, estiu, tardor i aquest any i el que ve. Tant de bo ens passi a noltros també, que avancem dia a dia.
ResponEliminaAferradetes, Carme.
Sí, a veure si tornem a avançar una mica a bon pas...
EliminaAferradetes, bonica!
Potser si som positius podem pensar que les estacions tornaran a ser com abans i l'hivern només vindrà quan li toqui i el dia tornarà a créixer( de fet , ja ho fa)...Però ens costa de veure-ho clar, perquè els núvols negres encara ens tapen la blavor del cel...
ResponEliminaUna porta preciosa, d'aquelles de pagès!
Bon diumenge, Carme.
Gràcies, M Roser... inentem ser positius, però les gerres d'aigua freda cauen per tots costats...
EliminaPrecioses les cases de pagès, aquesta és tan gran, tan gran i tant maca, que els hi duen sobrar portes per entrar i sortir... la porta sembla abandonda, però la casa no n'està gens.
Bona setmana, M Roser!
Si la poesia no s'atura tot és possible.
ResponEliminaCreus que fins i tot és possible que tornin les estacions i que deixi de ser sempre hivern? ;-)
EliminaQualsevol nit pot sortir el sol!
ResponEliminaQualsevol nit, ja l'esperem...
EliminaEt veig molt melancòlica, Carme. I mirant camins que tenen molts obstacles. Suposo que la poesia no deixa de ser una demostració de les sensacions i els sentiments viscuts.
ResponEliminaDoncs sí, tot i que els obstacles hi són i són ben reals. I sí, sempre m'ha semblat que és bo d'expressar el que sentim, ja sigui en poesia o de qualsevol altra manera. I per això va bé tenir un blog... he, he, he...
Elimina