Porta a Can Monmany


Veig que se'ns acumulen les branques i els esbarzers

arran de terra i que ens costa d'avançar. 

Recordo amb nostàlgia quan m'envoltaven els peus 

els colors més bells, de fulles de tardor i paraules lliures al vent.

Ara, ens han crescut massa els cabells, ens cauen sobre els ulls

i sembla que ja no podem veure més enllà del nas.

I l'hivern ha okupat sense permís totes les altres estacions.


Però el dia creix, en ple hivern, 

i potser quan sigui llarg,

tornaran una darrere l'altra: 

primavera, estiu, tardor...

Potser...



Comentaris

  1. Tornaran Carme, tornaran. I cada estació okuparà totes les altres. I així passarem una altra primavera, l'estiu, la tardor... i un altre cop serem hivern. El cicle continua i es va repetint.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Avui he tornat a passar per davant d'aquesta porta (porta lateral i molt secundària d'una masia molt bonica i a ple rendiment) i havien netejat totes les herbes de terra i la porta ja es pot obrir bé. M'ha alegrat molt veure-la així neta i polida, una metàfora que les coses també poden millorar o les podem millorar nosaltres. Per sort tot passa, tot canvia, res no dura per sempre... (encara que hi ha coses que ho sembla)

      Suprimeix
  2. Ens costa avançar i tant! La natura no s'atura mai, ella va fent hivern, primavera, estiu, tardor i aquest any i el que ve. Tant de bo ens passi a noltros també, que avancem dia a dia.

    Aferradetes, Carme.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Sí, a veure si tornem a avançar una mica a bon pas...

      Aferradetes, bonica!

      Suprimeix
  3. Potser si som positius podem pensar que les estacions tornaran a ser com abans i l'hivern només vindrà quan li toqui i el dia tornarà a créixer( de fet , ja ho fa)...Però ens costa de veure-ho clar, perquè els núvols negres encara ens tapen la blavor del cel...
    Una porta preciosa, d'aquelles de pagès!
    Bon diumenge, Carme.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Gràcies, M Roser... inentem ser positius, però les gerres d'aigua freda cauen per tots costats...

      Precioses les cases de pagès, aquesta és tan gran, tan gran i tant maca, que els hi duen sobrar portes per entrar i sortir... la porta sembla abandonda, però la casa no n'està gens.

      Bona setmana, M Roser!

      Suprimeix
  4. Si la poesia no s'atura tot és possible.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Creus que fins i tot és possible que tornin les estacions i que deixi de ser sempre hivern? ;-)

      Suprimeix
  5. Et veig molt melancòlica, Carme. I mirant camins que tenen molts obstacles. Suposo que la poesia no deixa de ser una demostració de les sensacions i els sentiments viscuts.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Doncs sí, tot i que els obstacles hi són i són ben reals. I sí, sempre m'ha semblat que és bo d'expressar el que sentim, ja sigui en poesia o de qualsevol altra manera. I per això va bé tenir un blog... he, he, he...

      Suprimeix

Publica un comentari

Publicacions populars