- No hi ha manera de llegir tranquil·la, només faig que sentir el tit-tit dels missatges de whatsapp que m'arriben.
- Doncs mira'ls i sabràs de qui són!
- Precisament és que no ho vull saber, ara volia llegir tranquil·lament una bona estona.
- Doncs apaga el so...
- No, ara no, ara no vull ni tocar-lo el mòbil. L'havia d'haver apagat abans. Ja saps que si el toco, m'hi enganxo de seguida.
- Doncs, apa, ves fent...
....
- No, si al final tindràs raò tu i l’hauré d'apagar, però no el so, del tot, apagat! Callat! Silenciat per tota la tarda.
- Au vinga, ànims!
- Però, però.... serà possible. Em sents que em queixo i resulta que ets tu mateixa que no ha parat d'enviar-me missatges... i... tot això que em dius? No m’ho pots dir de paraula, si estem de costat?
- De paraula? Però si m'ho has prohibit, però si ni m'escoltes ni em fas ni cas! Maleïts llibres!
- Està bé, què vols? Ja tanco el llibre...
- Parlar amb tu...
- De què?
- De res, de qualsevol cosa... I jo què sé! Entre llibres i mòbils aviat no sabrem dir res.
- De què prefereixes que parlem, del significat de "tros de quòniam" o dels inadaptats que marxen quan parla en Tortell? O de cavil·lar com col·locar, en tots els col·loquis, en les converses més bel·licoses, en les cal·ligrafies, a les aquarel·les, a les al·lucinacions o fins i tot a les al·legories, totes les al·literacions possibles de la l·l?
- Doncs de tot, de tot, però... He, he, he, m'agraden molt les al·literacions! Com quan als blogs en fèiem en col·laboració col·lectiva. Us en recordeu?
