Relats Conjunts de setembre: Llegint i enviant missatges



- No hi ha manera de llegir tranquil·la, només faig que sentir el tit-tit dels missatges de whatsapp que m'arriben.
- Doncs mira'ls i sabràs de qui són!
- Precisament és que no ho vull saber, ara volia llegir tranquil·lament una bona estona.
- Doncs apaga el so...
- No, ara no, ara no vull ni tocar-lo el mòbil. L'havia d'haver apagat abans. Ja saps que si el toco, m'hi enganxo de seguida.
- Doncs, apa, ves fent...

....

- No, si al final tindràs raò tu i l’hauré d'apagar, però no el so, del tot, apagat! Callat! Silenciat per tota la tarda.
- Au vinga, ànims!
- Però, però.... serà possible. Em sents que em queixo i resulta que ets tu mateixa que no ha parat d'enviar-me missatges... i... tot això que em dius? No m’ho pots dir de paraula, si estem de costat?
 - De paraula? Però si m'ho has prohibit, però si ni m'escoltes ni em fas ni cas!  Maleïts llibres! 
- Està bé, què vols? Ja tanco el llibre...
- Parlar amb tu...
- De què? 
- De res, de qualsevol cosa... I jo què sé! Entre llibres i mòbils aviat no sabrem dir res.
- De què prefereixes que parlem, del significat de "tros de quòniam" o dels inadaptats que marxen quan parla en Tortell? O de cavil·lar com col·locar, en tots els col·loquis, en les converses més bel·licoses, en les cal·ligrafies, a les aquarel·les, a les  al·lucinacions o fins i tot a les al·legories, totes les al·literacions possibles de la l·l? 
- Doncs de tot, de tot,  però...  He, he, he, m'agraden molt les al·literacions! Com quan als blogs en fèiem en col·laboració col·lectiva. Us en recordeu?


 

Comentaris

  1. Començo pel final. Genial aquell joc de les al·literacions. He d'admetre que no el tenia present però que m'ho he tornat a passar pipa repassant-lo ara de dalt a baix i que m'ha fet recordar el bé que ens ho passàvem amb aquesta i altres col·laboracions blogaires.

    I és que de la conversa "col·laborativa" se'n pot treure molt de suc. A més, no cal complicar-se la vida amb al·literacions, qualsevol tema pot donar per una bona estona de xerrada. Està molt bé que, al final, les protagonistes del teu relat decideixin aparcar mòbils i llibres i es posin a parlar, hi ha d'haver temps per a tot.

    M'ha agradat el teu relat. Me n'alegro que la noia del mòbil se n'hagi sortit amb la seva. Hauria estat molt trist que els seus intents de comunicar-se (s'ha d'estar molt desesperat per provar-ho fins i tot amb missatges de mòbil estant de costat a costat) no haguessin reeixit.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Mc, per enganxar-te a rellegir les al·literacions. Són per a mi molt bons records. Coses improvisades que sorgien així sense ni proposar-nos-ho i xalàvem de valent.

      Les al·literacions de la ela geminada, venen també d'un fet d'actualitat, d'una d'aquestes bestieses dels anticatalanistes a les xarxes, que no sé si s'entén prou bé. Però tan se val... I això em va portar a les nostres.

      Suprimeix
  2. Ximples xacrats xarucs
    xiuxiuegen xafarderies.
    Xavals xumen xocolata
    xarricant xafogosament xivarris.
    .

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Així mateix, xarlatans, aixafen aixoplucs,
      xerrarires xarons eixalen xots i xatracs
      Xitxarel·los! Xusma!

      Suprimeix
  3. Aquell individu que va marxar quan parlava en Poltrona, a més de ser un mega-tros de quòniam és un racista repugnant. De fets i no de paraules.

    ResponSuprimeix
  4. Espavilada la noia ! Ha trobat la bona manera de que la seva amiga li faci cas !.... i ha de haver temps per a tot. Bon relat !
    Salut :)

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Artur! Hem de trobar temps per tot, però no resutla fàcil per a tothom.

      Suprimeix
  5. En l'època aquesta del teu blog no sé si ja ens coneixíem!
    No he vist això que dieu del Poltrona, què ha passat? Tros de quòniam, o sigui "un ni tu ni vós", algú insignificant com ho és el personatge a qui al·ludeix aquesta expressió.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Suposo que no, que no ens coneixíem encara, però no ho puc assegurar.

      A veure si t'ho explico bé. En Tortell Poltrona, al pregó de les festes de la Mercè, va llegir una carta d'en Jordi Cuixart i després va dir una frase més o menys així: "de qui rebutja la cultura i la llengua d'un lloc, com a mínim, podem dir que són uns inadaptats". I no sé en quina de les dues ocasions, el xitxarel·lo Valls va marxar de l'acte. Au! Bon vent!

      Suprimeix
  6. He senit a parlar de l'episodi del Poltrona, però no sé que va dir , que algú marxés esparverat...Jo havia tingut d'alumna el fill d'un cosí seu, que també n'era un bon tros de pallasso!
    Per culpa dels movils potser si que aviat no sabrem parlar bé, però amb els llibres, com més llegim, millor parlarem...
    Bon vespre, Carme.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Potser els hi ve de família, doncs, això de ser pallasso!

      Llegim, llegim, M Roser!!! Bon vespre!

      Suprimeix
  7. Algú passa molta estona a twitter pels temes de conversa que proposa, eh? Bon toc d'atenció, al final acabarem parlant pel mòbil encara que ens tinguem al costat. Però ei, si vol llegir, que la deixi tranquil·la!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. No sé si cal gaire estona de Twitter, per saber els temes... amb poca n'hi ha ben bé prou. No sé... XeXu, n'hi ha que llegeixen a totes hores i a vegades en fan un gra massa... 😜 ... 😅

      Suprimeix

Publica un comentari

El meu blog dels pobles

Entrades populars