Desembocadura
 |
| Desembocadura del Ter |
L'aigua ja no sap si és riu o és mar,
i sent que flueix i té onades a la vegada.
Sí que sap, de la bellesa de l'instant
i de tanta vida que el fa totalment complet.
Hi ha finals que amaguen plenituds.
O plenituds que amaguen finals.
Estàs molt d'aiguabarreig últimament!
ResponEliminaSí, ja ho veig, ja... segur que he estat moltes vegades als mateixos llocs i no havia tingut mai present aquesta idea de l'aiguabarreig... va com va...
EliminaL'aigua és mig dolça i mig salada. Com la vida i les llàgrimes.
ResponEliminaM'agrada la comparació!
EliminaJo sóc en aquest instant que descrius! Mai he viscut tanta plenitud, amb tota l'ambivalència de no ser ni riu ni mar, que és una cosa fantàstica, com trobar el terme mig de les coses.
ResponEliminaÉs bonic que algú s'hi trobi i s'hi reconegui, Helena. Moltes gràcies. Hi ha instants quasi perfectes...
EliminaSuposo que el Ter deu ser feliç de trobar-se amb el mar tan imments...La dolçor i la salabror s'ajunten, com dos amants que es retroben en el temps!!!
ResponEliminaBon vespre, Carme.
És un lloc preciós, segur que estan contents de retrobar-se.
Elimina