Gavina a la sorra

D'una foto de l'Instagram de la Montse - una mica de tot

En solitud, arran d'aigua
envoltada de colors indefinits.
Sense el seu crit
només contempla,
sense expectatives.
Espera, o no espera...
tot allò que pugui venir.

Massa paciència

Dibuix d'una foto de la Montse trobada al seu Instagram

No va marxar mai de davant de la porta, encara que la veia tancada. 
Trucar o no trucar només depenia  dels seus impulsos de cada moment.

Campaneta blava

D'una foto de la Montse, trobada al seu Instagram

Em quedo només amb la suavitat dels pètals.
Vora el camí, les campanetes blaves 
vessen del mur,  tot fent un espectacle
efímer, que ens embadoca. 

Dringuen, en silenci, bellesa exuberant.
Criden, la nostra atenció, 
i sense saber-ho omplen buits
i desperten anhels.
Potser me n’emporto una... o ...
potser hi deixo una engruna de mi.

Franges de mar

D'una foto de la Montse Una mica de tot trobada al seu Instagram


Cal que dibuixi horitzons ben amplis,
perque la mar onduli el meu espai.
El meu món és tan petit i tan tancat 
que gairebé ni jo mateixa hi tinc cabuda.

 Miro lluny, miro ben lluny
i només la natura m'aixopluga.
Tantes coses m'han caigut de les mans
que ja no puc ni recollir-les.

Em quedo, només, amb la suavitat dels pètals.

Flors de l’Alzina

Cau, suau, la pols del pol·len.
I per tot arreu s'escampa.
Cobreix de groc flors i arbres,
cotxes, cases i camins.
Fins que un dia ve la pluja
tan a raig i tan potent
que fa tremolar les branques
i el groc ens envolta els peus.

Quan els penjolls són a terra, 
una espessa estora fan.
I si ens hi estirem a sobre
tenyeix de groc els cabells.
Sobre el llit de flors d'alzina,
un regal encoixinat,
aprofitem l’acollida
del bosc que sembla encantat. 

Ara que tot ens canvia,
ara que tenim davant
un compte enrere tan curt
que no sé com començar,
descalcem-nos sense por,
tastem la terra guarnida,
inventem un  nou matí
i una nit sense cap fi.

Farigola

S'eixampla, 
eixampla els seus dominis, la farigola.
Envaeix l'espai dels iris
el dels cotoneàsters
el dels espígols...
Qui gosaria posar-li límits, 
a ella, tan olorosa, tan florida, 
tan adaptada a casa nostra?

Relats conjunts de maig: El jueu errant

- A veure què et suggereix aquesta pintura...
- Em suggereix coses que no tinc ganes ni de pensar ni d'escriure.
- Ah!  Això vol dir que no participaràs als Relats Conjunts?
- Exactament. Després de molts anys de no fallar-ne cap (encara que sembli que sí, perquè a vegades m’oblido de deixar-ne constància al seu blog)   per fi em donaré permís per trencar la meva regularitat i participar només quan em vingui de gust.
- Em sembla bé! Finalment només és un joc.
- I tant! No val la pena d'amoïnar-s'hi.
- Per cert saps que aquest quadre, l'han robat del museu on es trobava, a Israel?
- No, no ho sabia...
- Creus que els dels Relats Conjunts poden tenir-hi alguna cosa a veure?
- Home no siguis així, ells no el necessiten per a res el quadre real.
- Però no creus que és molta casualitat?
- No, a vegades ells, ja posen imatges relacionades amb l'actualitat.
- No, no, no, no ho entens. Primer va sortir la imatge a Relats Conjunts, després el van robar.
- Ah! Jo no crec que siguin lladres de quadres, encara que sempre trafiquen amb imatges. Són bona gent!  Si és que hi ha alguna relació, jo dubtaria més aviat d'algun dels participants en els relats...
- Per què?
- Com a senyal de protesta de tantes imatges llastimoses i lúgubres que posen.
- Qui?
- No ho sé, però quedem quatre gats, no serà difícil la investigació.
- Va! Ens hi posem!